La cosa que m’agrada més del nou Govern és el desacomplexament i el filldeputisme quasi literari, de comte de Montecristo, amb el qual està pensat. És hora que la política catalana recuperi l’esperit de lluita i les ganes de guanyar. És bo que els partits catalans tinguin persones que pensin a llarg termini i que gaudeixin escoltant com cruixen els ossos dels adversaris que intenten barrar-los el camí absurdament.

Diumenge vaig trobar en un bar un català d’aquests que la premsa diu que són universals. Com que no teníem son vam anar a fer copes. Parlàvem de la vida dels artistes que ens agraden, de la Unió Europea, dels nostres empresaris i filòsofs preferits i pensava com pot ser que una manera d'estar al món tan genuïna del país, que és la meva i la de tots els catalans que se n’han sortit i em cauen bé, no tingui cap reflex en la política.

La resposta ja la sé, i precisament per això penso que el nou Govern d’ERC és una bona idea. L'estratègia d’Oriol Junqueras no només ficarà el PSC en el mateix sac que Ciutadans i VOX, també obligarà a l’independentisme conservador a fer una esmena a la totalitat al règim de la Transició. L’oposició nacionalista per força haurà de ser més incisiva contra el règim espanyol que no pas contra ERC, si vol tornar a treure uns bons resultats en unes eleccions. 

Encara que els intel·lectuals d’ERC no ho diguin obertament, el nou Govern només sobreviurà si es fa contra les xarxes corporatives del sistema, no pas contra el país. Quan Enric Marín escriu que era evident que després de l’1 d’octubre no es declararia la independència, suposo que no ho diu per fer sentir la gent estúpida, sinó que es dirigeix als senyors de la colònia. Quan Junqueras brama que hem de ser més i més forts, no crec que vulgui dir que falta gent amb esperit al carrer, sinó que falta gent amb esperit entre la classe dirigent. 

La gran lliçó de l’1 d’octubre, i dels carnavals que hem patit, és que la independència és impossible no tant per la base del país com per la seva classe dirigent i administrativa. 

Com ja he explicat a Casablanca, Junqueras farà amb els hereus de CiU el que Pujol va fer amb els hereus d’ERC el 1980. S'ha girat la truita, però la pilota no està només en mans dels republicans. El que passi els propers anys també dependrà de com evolucioni l’espai polític que CiU dominava fins fa poc. El 1980, ERC havia patit el desgast d’una guerra i d’una dictadura molt llarga; ara el món de CiU no tindrà tantes excuses. Jo per això vaig tallar en sec amb el meu entorn polític quan vaig veure que les seves figures de referència havien perdut tot el sentit del límit.

El nou govern d’ERC és tant o més patriòtic que el que CiU va nomenar per organitzar el 9N o per fer la independència en 18 mesos. El nou Govern és el millor govern que es pot dissenyar sota el règim de Vichy, i és normal que l’hagi constituït l’únic partit d’obediència catalana que es va oposar a la constitució de 1978. La gran lliçó de l’1 d’octubre, i dels carnavals que hem patit, és que la independència és impossible no tant per la base del país com per la seva classe dirigent i administrativa. 

Ni ERC ni cap partit no podrà canviar això en dos dies. A mi em fa riure que Puigdemont digui que Pere Aragonès no és un president legítim quan ell va legitimar el 155 donant per bo Quim Torra i el pacte amb el PSC a la diputació de Barcelona. El govern d’ERC és ideal per cremar mòmies i per liquidar els oportunistes que han quedat amortitzats. La jugada de Junqueres és arriscada perquè la història ha agafat molta embranzida i, si no serveix per enfortir el país, servirà per acabar amb ERC juntament amb les institucions que l'Estat mira d’utilitzar per liquidar l'independentisme.

Ara és el pitjor moment per ficar-se amb el Govern constituït per Pere Aragonès, però és normal que els vells convergents corromputs pels diners i per la vanitat de les mentides no ho entenguin —o no es puguin contenir—. Són molts anys de no pensar, de recolzar-se en discursos de peixatera per conservar el poder sense problemes. La ràbia que fa ERC és el residu tòxic de molts anys de deixar-se portar per la mandra i la brometa dels que no es prenen res seriosament. No hi ha res que faci passar més la ràbia que posar-se a treballar.