Oriol Junqueras no és Leonardo DiCaprio, però, no sé ben bé per quins set sous, per quina mena d’estranya associació d’idees o de capriciós guspirejar neuronal, dimarts vaig emparellar-los l’un amb l’altre. En concret, em va venir al cap la pel·lícula The Revenant (és a dir, el ressuscitat, el renascut), on DiCaprio, com Junqueras, llueix una senyora barba. La pel·lícula és llargota, com extensa va resultar la conferència del líder d’ERC després d’una eternitat de no dictar-ne cap ni una. El cas és que l’ocasió pagava la pena. Junqueras va omplir de gom a gom l’Auditori de Barcelona, fins on van peregrinar sis-centes ànimes. Davant d'aquella gernació va anar desgranant, amb una prosòdia que es gronxava entre la cadència professoral i la del parenostre, la seva visió de l’avui i, sobretot, del demà. El relat, el conte, la història, que va desplegar Junqueras sortia sempre d’un lloc fosc, gris i fred per projectar-se vers a un altre de clar, blau cel i sincerament assolellat. Estem malament, però anirem a millor, a molt millor. Tot el discurs va estar relligat per la tensió entre un present lletjot i un futur que ha de ser extraordinari, paradisíac.

Junqueras va parlar de la “por”. De la por dels nostres dies. Una por que no s’ha de vincular, va dir, a un excés d’immigració, sinó a la desigualtat, la injustícia i els desequilibris “en tots els àmbits”. Perquè l’esperança venci la por va encomanar-se rousseaunianament a un nou “contracte social”. Ja animat, va arribar a parlar d’un pacte de rendes, és a dir, d’un futur harmoniós en què les abans anomenades ‘classes socials’ llescaran el pa i se’l repartiran com a bons minyons. Tot i que va reivindicar la feina feta per ERC “en solitari” pel que fa a Rodalies i el finançament —la moneda de canvi per convertir Illa en president— va reclamar un cop i un altre una “entesa nacional” i “majories molt àmplies”. No és un desig que pequi de curt. Més encara si considera l’odi tropical que es dispensen els dos grans —ara no tan grans— partits independentistes, Junts per Catalunya i ERC. O si, més a la menuda, hom recupera l’últim congrés d’ERC, quan Junqueras va imposar-se en una agònica i emocionant guerra caïnita. O si, tot guaitant l’hemicicle del nostre Parlament, ens adonem que uns fan costat als socialistes i els altres no els poden veure ni en pintura. O, encara, si, per pura curiositat, ens posem a fer quatre números i ens adonem que Aliança Catalana farà impossible —impossible— recuperar una nova majoria independentista, almenys en els pròxims lustres.

Junqueras va confessar que serà el candidat d’ERC perquè vol ser president de Catalunya

A desgrat de lluir les —encara futures— millores per al país esgarrapades per ERC, Junqueras no es va oblidar de la independència —érem just a la vigília del vuitè aniversari de l’1-O—, perquè, al cap i a la fi, va concloure sentenciós, el govern espanyol té la paella pel mànec i sempre acabarà aixecant-te la camisa o entregant-te gat pelat per llebre esponerosa. “Al final, les competències només es poden garantir si disposes de totes les eines d’un estat”, va admetre amb irreprimible melangia, la que va de la trista comunitat autònoma a la república lliure i eixerida.

De l’avui al demà, de la por a l’esperança, de la desigualtat a l’harmonia, de la minorització a les àmplies majories, de l’autonomia a la independència... En els primers compassos de la seva conferència, i a tall d’entrant, Junqueras va confessar que serà el candidat d’ERC perquè vol ser president de Catalunya. No conseller, que ja ho ha estat, no vicepresident, que també. President. És a dir, que aspira a transitar de l’amarga inhabilitació actual a l’amplitud aristocràtica de la Casa dels Canonges. De fet, Junqueras només ha sigut un presidenciable real el 2012, i va quedar tercer. El 2017, en les eleccions del 155, també ho va ser, de candidat, però ja de la presó de Lledoners estant. Va ser justament quan el republicà confirmava la seva ambició —que allà tothom donava per descomptada, sobretot la direcció republicana actual, posada per ell mateix— que vaig pensar amb DiCaprio i la seva interpretació de Hugh Glass, el cèlebre caçador i explorador nascut a finals del XVIII. El film del mexicà Alejandro González Iñárritu narra com Glass, malferit per una ossa grizzly, traït pels seus compares i enterrat en vida, acaba sobrevivint miraculosament i emergeix del túmul amb un sol afany entre cella i cella: revenja, rescabalament.