Eren les sis i poc perquè havien quedat d'hora per poder arribar a treballar. De sobte els tres carrils van començar a reduir la marxa i només van quedar a tres cotxes d'on començaven a tallar l'autopista, però al meu amic el va aturar un piquet. Com que eren al davant de la cua de seguida va arribar una noia amb octavetes sobre la vaga. "No vull papers, vull anar a treballar. Fins quan ho tallareu això?". "Fins a les onze". "No fotis! Si són les sis!". Pel que sigui s'ho va agafar bé. Altres conductors no estaven de tan bon humor com el meu amic, però no va passar res greu. "No entenc una vaga general si el govern i els partits que governen hi estan d'acord. Contra què protesteu i contra qui la feu la vaga?". "Contra tot i contra tothom". Es veu que aquí es va acabar la conversa. Al cap de poc menys d'una hora no sé si la mateixa persona o una altra deia per megàfon: "Els Mossos ens donen 5 minuts per desallotjar. La victòria és nostra! Hem tallat l'autopista". Al cap de cinc minuts els Mossos van aparèixer i tothom va anar cap al voral perquè es restablís la circulació. És això i és el quiosquer dient-los "no tanco perquè no m'ho puc permetre" o aquell piquet que volia "rebentar" un bar obert. Molta mobilització però poca aturada. El gran problema de les esquerres en l'àmbit internacional dels darrers anys: substituir la reivindicació material —el benestar dels treballadors— per la cultura de la identitat —la dignitat de qualsevol minoria—.
Les eleccions de mig mandat als Estats Units han certificat una derrota contundent de Trump, però també una altra cosa que aquí ha passat per alt: el fracàs de la política woke com a estratègia per construir majories electorals. Els demòcrates han recuperat el benestar de la classe treballadora com a eix. Han tornat a parlar de salaris, preus, habitatge i condicions de vida. De les coses que preocupen qui s'aixeca cada matí per anar a treballar. I han tornat a guanyar. El problema de l'esquerra woke no és que defensi causes que no siguin dignes. És que ha convertit la política en una batalla cultural permanent. Ha substituït la millora de les condicions materials per la lluita pel reconeixement de les identitats.
La millor manera d'aturar l'extrema dreta no és competir en indignació moral. És tornar a oferir prosperitat, seguretat i oportunitats a la majoria de la gent. Recuperar els treballadors, no alliçonar-los. A Espanya aquest aprenentatge encara no ha arribat
Francis Fukuyama ho explica a Identitat. La dignitat exigeix reconeixement. I aquí apareix el problema: fins i tot quan una part creu que reconeix l'altra, aquesta pot continuar sentint-se menystinguda. És un conflicte potencialment interminable. És a dir, sobre benestar es pot negociar. Es pot pactar un salari, una pensió o una política d'habitatge. Amb la dignitat, no. Ningú no accepta ser una mica menys digne. Per això la política identitària dificulta els acords que fan avançar una societat. I aquesta és la gran lliçó americana. La millor manera d'aturar l'extrema dreta no és competir en indignació moral. És tornar a oferir prosperitat, seguretat i oportunitats a la majoria de la gent. Recuperar els treballadors, no alliçonar-los. A Espanya aquest aprenentatge encara no ha arribat. La vaga general n'és una bona mostra. Molta mobilització i molta consigna. Però poca capacitat real d'aturar un país de veritat. I una esquerra que confon el carrer amb la majoria social. El wokisme ha fracassat electoralment als Estats Units. No tinc clar que aquí s'entengui ràpidament que la política va d'ampliar el benestar de les persones i no de confrontar dignitats. L'extrema dreta no es derrota amb superioritat moral, sinó amb una política capaç de millorar la vida de la majoria.