Davant d’un dia de vaga general com el d’avui, el plomaire conservador amb pretensions anarquistes (i una mitjana edat bastant mal païda) escriuria un text prototípic sobre com l’actual aturada només respon al frenesí del comú de la població per descansar, en allò que els xarons anomenen "festiu intersetmanal". Al seu torn, afegiria que la pretensió de castrar per un dia la rierada del consum és pròpia de gent molt naïf, recordant també que els agents sindicals, de tant ocupar-se de la pobresa, ja fot lustres que no carden l’ou. Per altra banda, l’articulista progre ressuscitaria les nombrosíssimes conquestes socials (a mi, que soc hobbesià, em plau més dir "imposicions de dret") que s’han aconseguit mercès a la lluita obrera, tot afegint un reguitzell —certíssim— de dades sobre com els rics augmenten el calé mentre que la resta de la població patim per tenir un sostre i un plat calentó de sopa.
Servidor no exerceix com cap d’aquestes dues subtribus, i viu molt feliç més enllà de la cotilla doctrinal. Certament, resulta d’un analfabetisme alarmant renegar de tot allò que ha set profitós per a la humanitat mercès a l’esperit revolucionari o acusar la penya que avui es manifestarà de no voler pencar. Al seu torn, tampoc cal ser un geni per veure com aquest curtcircuit d’avui respon al calendari de l’esquerra agònica nostrada, la qual sobreviu a còpia de traficar pornogràficament amb la misèria dels ciutadans. En realitat, a mi tant me fot si la gent s’apunta a la vaga general o no, sobretot perquè som habitants d’un món regit pel virtual, on el decurs dels diners i l’especulació viuen ben feliços encara que ens encastem al sofà o que optem per l’eremitisme. Si esteu irats perquè creieu merèixer més jornal pel vostre talent i protestar us genera feromones de goig, ja em direu qui soc jo per esmenar-vos el dia.
Tot i això, jo no exerciré el meu dret a vaga, perquè no m’agrada caure als paranys de Castella. Que ningú no s’esveri; no estic a punt d’ordir una disquisició racista que subsumeixi els espanyols a la seva hipotètica i perpètua sesta existencial. Els nostres enemics comparteixen amb nosaltres les idèntiques virtuts i defectes (a banda, me’ls estimo honestament perquè, tot i la colonització de la tribu, ens han regalat coses fantàstiques com El Quixot o les misses de Tomás Luis de Victoria). Nogensmenys, tampoc cal filar gaire prim per veure que l’agenda d’aquesta huelga respon a la dinàmica electoral del 29N. En aquest sentit, al PSOE ja li va bé muntar un aquelarre preventiu que esporugueixi les seves bases naturals davant l’anticrist del matrimoni entre el PP i la ultradreta. Això també ajuda els neocolauistes espanyols, que necessiten viure de la carestia general per poder disparar demagògia a llurs creients.
Mai no hem de fer vagues castellanes, perquè qualsevol cosa que s’hi digui només ens farà viure encara pitjor
Pel que fa a la dreta madrilenya i a diferència de quan les vagues eren analògiques, als cayetanos els serà ben fàcil demostrar que la convocatòria d’avui —per massiva que sigui— només representa aquell tipus d’Espanya que pretén viure de l’estat (com ha fet tota la vida aquest pobre tòtil de Santi Abascal, tot sigui dit) i que, per contrast, ells pretenen tornar a l’economia daurada de l’aznarisme. Cap d’aquests corrents, goso insistir, ens ha d’interessar gens ni mica, perquè tots dos comparteixen el desig que els catalans visquin d’una manera més paupèrrima, ja sigui a força de metrallar-nos a base d’impostos o d’evitar que la nació arribi a la seva plenitud (és a dir, que quanta més gent foti quanta més pasta millor). Per això no celebraré cap vaga castellana i el dia 29, amb el vostre permís i sense, me’l passaré llegint Steinbeck a la biblioteca de l’Ateneu, car ja no tinc edat per salvar socialistes.
D’aquí a finals de mesada, ens serà ben difícil abstreure’ns de la tabarra processista, segons la qual els catalans només tenim dret a esmenar les polítiques de Madrit o, com pretén l’examic Graupera amb una ingenuïtat la mar d’entranyable, de viatjar al Congreso per rebentar el sistema parlamentari espanyol. Jo de vosaltres aprofitaria el dia per pencar, encara que sigui meditant sobre quines formes tindrem per estalviar-nos l’embut on els espanyols ens volen fotre. Als catalans no ens interessa cap celebració regida per esperits frustrats; perquè així, suposo, es deuen sentir la majoria dels manifestants que avui camparan pels carrers del país, conscients que ni la dreta espanyola ni la senyora Colau poden fer res que els animi mínimament l’existència o que els emboteixi un poc la bitlletera. Mai no hem de fer vagues castellanes, perquè qualsevol cosa que s’hi digui només ens farà viure encara pitjor.