Ursula va néixer un vuit d'octubre de 1958 a Brussel·les. Descendeix d'una família de la noblesa, la del baró Ludwig Knoop, un empresari del sector del cotó a la ciutat de Bremen, que es trobava entre els més poderosos del segle XIX. El seu nom en néixer va ser Ursula Gertrud Albrecht. Filla d'Heidi Adele Albrecht i Ernst Albrecht, polític alemany membre de la CDU. La família es va traslladar a Alemanya a finals de la dècada dels seixanta. El seu pare va treballar en les institucions europees a Brussel·les, com a director general de Competència en la Comissió i el 1970 va ser elegit per representar el Landstag de Baixa Saxònia. Posteriorment, va ser ministre-president de l'estat Federat. Ursula té cinc germans més. Dos d'ells, especialment destacats en l'àmbit empresarial: Hans-Holger i Donatus Albrecht.

Si t'agrada la música, segurament has sentit parlar de Deezer, una plataforma online, que va arribar a ser un dels principals serveis de transmissió a nivell mundial. Ofereix més de 53 milions de pistes musicals, a més de 180 països, amb més de 14 milions d'usuaris. Hans-Holger va ser el CEO d'aquesta companyia fins a 2015. Prèviament, el 2012, es va convertir en president i director executiu de Millicom, empresa internacional de mitjans i telecomunicacions. El 2022 va assolir la presidència de la junta directiva de Storytel, un dels serveis d'audiollibres líders a nivell mundial. Donatus és el cap d'inversions en oportunitats de renda variable, a Aurelius.

Ursula va estudiar a l'elitista Escola Europea de Brussel·les. Fins que la família es va mudar a Hannover, concretament a Lehrte, quan van nomenar el seu pare director executiu de la companyia Bahlsen. Es tracta d'una empresa productora d'aliments, especialment dolços. Fabrica les galetes més conegudes a Alemanya. Però la companyia no és només coneguda pels seus excel·lents pastissets. Ho és perquè ha estat estretament vinculada al nazisme, donant suport fins i tot econòmicament a les Schutztaffel, l'organització paramilitar més important que va estar al servei d'Adolf Hitler (les conegudes SS). Una companyia que s'aprofitava de la mà d'obra que obtenia mitjançant treballs forçats de dues-centes dones poloneses i ucraïneses.

Ursula volia ser arqueòloga. O almenys es va matricular en aquesta carrera el 1976. Però un any després es va matricular en econòmiques a la mateixa universitat, la de Gotinga. Però no va poder ser-hi gaire temps, perquè el 1978 es va traslladar a Londres: una decisió presa pel seu pare, després que el 1977 el president de la patronal Hanns-Martin Schleyer fos assassinat per la Fracció de l'Exèrcit Roig, considerada una banda terrorista. A Londres, Ursula va canviar el seu nom pel de Rose, i va estudiar, protegida sempre per Scotland Yard.

Dos anys després va marxar a Hannover per canviar una altra vegada de carrera i matricular-se en Medicina. Va obtenir la seva titulació el 1987, especialitzada en ginecologia. A Ursula li agradava cantar i es va apuntar al cor de la universitat, on va conèixer qui seria el seu futur marit. Un any abans d'acabar els seus estudis va contreure matrimoni amb Heiko Von der Leyen, que ja era metge en aquell moment. La família Von der Leyen és una família aristocràtica que va amassar la seva fortuna en la indústria de la seda. Immediatament, Ursula es va incorporar a la clínica per a dones de Hannover, compaginant la seva tasca amb els estudis de doctorat, que va culminar el 1991. També en aquesta època va començar la seva militància política, afiliant-se a la CDU el 1990.

Heiko va obtenir plaça a la Universitat de Stanford, i allà va ser on van tenir les seves primeres filles, dues bessones, d'un total de set. S'instal·larien el 1996 a Alemanya, un altre cop a Hannover, on Ursula va reprendre la seva carrera com a metge. Va ser llavors quan va fer el pas a la política a nivell local. El 2003 va entrar en el Parlament de Baixa Saxònia i dos anys després va ser ministra de Família en el govern de la regió. En aquell moment estableix llaços estrets amb Angela Merkel i forma part d'un equip de treball encarregat d'elaborar una sèrie d'alternatives a l'Agenda 2010 que tenia pensat posar en marxa l'SPD amb Schröder al capdavant.

Va ser llavors quan Ursula va protagonitzar el seu primer escàndol: se la va acusar de malgastar fons públics amb finalitats polítiques, fent servir tècniques de màrqueting. Poc després li van posar un nou nom: "ZensUrsula", per les mesures que va intentar promoure, sobre censura a Internet, en el context de la pornografia infantil: per fer la seva campanya, va acusar tercers països de permetre la pornografia de menors, sense ser veritat. Va haver de reconèixer que s'havia basat en informació falsa per fer els seus al·legats. Evidentment, promoure la censura de la pornografia infantil pot sonar lògic, encara que el cert és que la legislació ja ho contempla. Llavors, per què se la va denominar "ZensUrsula"? Perquè entre els objectius de la seva censura hi havia obres com un disc de la coneguda banda de rock Rammstein.

Ursula està actuant al capdavant de la Comissió com ha vingut fent durant tota la seva carrera política: esborrant el contingut dels seus telèfons mòbils quan manté contactes amb empresaris, en moments de preparació de contractes milionaris de diners públics, trampejant i evitant la licitació pública transparent i justa. Malversant diners, normalment entre col·legues.

De ser al capdavant del Ministeri de Famílies, Dona i Joves, va passar a liderar el Ministeri de Defensa. Va ser llavors quan se la va acusar d'haver plagiat part de la seva tesi doctoral. El resultat de la investigació la va deslliurar del plagi, encara que va deixar al descobert "evidents defectes".

El 2011, Ursula va respondre a una entrevista i va expressar el seu ideal sobre el model federal d'Europa: "Els Estats Units d'Europa". I també va afirmar que era molt partidària de la creació d'un exèrcit europeu. El 2014, quan va esclatar la crisi de Crimea, com a ministra de Defensa d'Alemanya, va sol·licitar a l'OTAN que donés suport als països bàltics davant Moscou. Però en la Conferència de Seguretat de Munic de 2015, Ursula va defensar amb contundència la decisió mitjançant la qual Alemanya no proveiria d'armes Ucraïna. Què va dir en aquell moment Ursula? Que era important mantenir Europa unida en la posició sobre Ucraïna i que calia negociar amb Rússia. Considerava que "donar-li a Ucraïna armes per defensar-se podria portar resultats fatídics".

Sota el seu mandat com a ministra de Defensa, va haver de gestionar algun escàndol com la denúncia que l'acusava de l'augment en la presència de membres de l'extrema dreta alemanya en alts càrrecs militars. Els alemanys van acabar considerant-la un dels dos ministres més incompetents del govern.

Es va acomiadar del seu ministeri amb un escàndol dels grans: acusada d'haver donat contractes de compra d'armes a col·legues personals. En aquell moment va ser notícia el fet que lliurés, en anar-se'n, els seus telèfons mòbils totalment esborrats. El Tribunal de Comptes alemany va considerar que més de la meitat dels contractes d'assessors d'Ursula van ser contraris a la normativa, col·locant personal que no tenia capacitat per a les funcions ni havia passat els processos selectius establerts per llei. Ursula va reconèixer que havia estat "un error" per la seva part.

L'esborrament del contingut dels telèfons mòbils d'Ursula es va fer després que el Bundestag obrís una comissió d'investigació específica i exigís la presentació del contingut dels seus terminals telefònics. Ursula els va esborrar. I va mentir a més, intentant que colés la seva excusa que això era una rutina habitual per qüestions de seguretat. La van atrapar mentint. Publicava llavors el diari alemany DW, que les acusacions de nepotisme i malbaratament de fons públics estava destruint la imatge d'Ursula. I és que havia donat una pasta a la consultora McKinsey per una informació que bé podien haver elaborat els mateixos funcionaris de Defensa. Un contracte assignat sense licitació pública.

Durant el govern de Merkel, Ursula va estar sempre en el seu gabinet com a ministra. De fet, Angela volia que ella fos la seva successora, però no ho va aconseguir. Es pensava llavors en el nom d'Ursula per a la Secretaria General de l'OTAN. Però llavors va arribar Emmanuel. Sí, Macron, aquest acabat de nomenar president de França, que no s'avenia res amb Merkel, va proposar Ursula com a presidenta de la Comissió Europea.

Aquesta "jugada" va sonar estranya per a molts, no només per a Angela. I és que, la candidatura per presidir la Comissió ha de ser, normalment, per al cap de llista del partit europeu que més vots hagi obtingut en les eleccions. És el denominat procés del "spitzekandidaten". Ursula mai no va ser candidata. Qui sí que ho va ser era Manfred Weber. A més, amb aquesta vulneració del procediment, també es passava per sobre de l'acord de presa de decisions en el govern alemany. A punt va estar d'esclatar la Gran Coalició per aquesta mala passada d'Ursula.

Quan el Parlament va emetre el seu vot, l'elecció d'Ursula va ser​ una cosa molt debatuda. Va obtenir 383 vots a favor, 327 en contra i 22 es van abstenir. El total dels vots és de 733. Ursula necessitava 374 vots per sortir elegida, la meitat més un dels 747 membres. Va obtenir-los, però pràcticament la meitat del Parlament no li donava el seu suport. Va assolir la seva presidència al marge del procediment establert de candidatura i per menys de deu vots. En aquell moment es va arribar a afirmar que a Von der Leyen la va col·locar l'extrema dreta al capdavant de la Comissió. I s'explicava llavors que aquesta pàtina que Ursula es posava de "feminista", era mera aparença, perquè en realitat, en les seves actituds amb els temes capitals, va ser sempre contrària a la llibertat de les dones.

Ursula està actuant al capdavant de la Comissió com ha vingut fent durant tota la seva carrera política: esborrant el contingut dels seus telèfons mòbils quan manté contactes amb empresaris, en moments de preparació de contractes milionaris de diners públics, trampejant i evitant la licitació pública transparent i justa. Malversant diners, normalment entre col·legues.

I és que el Tribunal de Comptes Europeu ha emès un informe aquesta setmana on detalla, punt per punt, què ha succeït en la compra de vacunes en la pandèmia. I pràcticament tots i cadascun dels passos del procediment escrutats al mencionat informe brillen precisament per les plantofades a la Comissió Europea, i molt especialment a la seva presidenta, per saltar-se contínuament els protocols, les lleis, la transparència. Per detonar i fer saltar pels aires qualsevol principi democràtic europeu. Res. Assenyalar amb el dit un grup d'empreses "de confiança", partint del criteri absolutament opac de la Comissió. Mentre s’amassen els contractes milionaris, més centrats en la producció que en la seva eficàcia i seguretat. No es fan reunions amb organismes de control que era necessari fer-ne; no es presenten actes de reunions; s'oculta informació i es reconeix deliberadament; es mantenen contactes privats amb directius de companyies que s'han emportat milers de milions de diners públics per uns productes que finalment no han estat els que es van prometre en un principi. És més, un procés que des de la Comissió es va iniciar, el de la recerca de laboratoris productors de vacunes, abans que la pandèmia fos declarada.

Un comportament autoritari i deliberadament contrari als principis i criteris que han de regir la Unió Europea. Un patró de conducta que s'està emportant amb la guerra a Ucraïna, on l'actitud d'Ursula ha estat sempre absolutament suïcida per als interessos de la Unió, però meravellosa per a les butxaques de les indústries d'armes i per als empresaris de les energètiques i de les constructores d'infraestructures.

Si ha arribat fins aquí i no li bull la sang, llavors que li aprofiti aquesta Europa totalitària i antidemocràtica.