Ha hagut d'arribar un famós fins al Congrés per posar llum a la manca d'humanitat amb què, en general, es resolen les compareixences de ciutadans davant de la seva representació parlamentària. Que la política viu en una bombolla que aïlla els que hi participen és quelcom que podem intuir; alguns fins i tot ho hem comprovat en directe: l'atenció que es fa a la dialèctica amb l'adversari gairebé no deixa lloc a la respiració i a la vida. Així se'ns escapa el gest, i de vegades fins i tot el crit, dels que dipositen la seva esperança en els que han elegit com a representants seus.
A crits s'expressava, metafòricament parlant, Juan Carlos Unzué l'altre dia al Congrés, quan amb els dits d'una sola mà comptava els diputats que havien anat a sentir l'esbroncada que els tenia preparada. A Unzué vaig tenir ocasió d'escoltar-lo quan generosament va estar parlant als diplomats de l'UIC en un acte d'Alumni. La seva xerrada va tenir, segons el meu parer, més valor i impacte que les nostres classes quotidianes. Perquè apel·lava a recordar que en qualsevol feina que exercim no hem de deixar de banda mai el factor humà, ni l'agraïment per tot el que ens és donat, ni l'esforç constant per superar-nos. Jo encara corria pel món de la política, i d'això ja fa més d'una dècada, quan s'aprovava la famosa Llei d'Autonomia Personal. Vaig ser diputada ponent en la complementària Llei de Serveis Socials que es va aprovar al Parlament. Cap d'elles, i ja es va criticar llavors, incorporava la dotació econòmica necessària per a l'impossible: que els que estan mancats d'autonomia puguin, en alguna mesura, equiparar-se als que en gaudim.
Unzué reclamava que el sistema no només garanteixi una mort digna, sinó també una vida digna als que aposten per viure
Unzué reclamava l'altre dia al Congrés quelcom més simple i constitucionalment del tot exigible: que el sistema no només garanteixi una mort digna, sinó també una vida digna als que aposten per viure. El seu al·legat era quelcom més que personal, ja que reconeixia que a la seva vida aquesta aposta està econòmicament garantida. No sé si pretenent-ho, en parlar de vida digna, estava recriminant al legislador i els seus corifeus que els esforços efectuats per assegurar l'accés a l'eutanàsia no tinguin un paral·lel en l'ajuda material que necessita qui vol viure i per fer-ho necessita un costós aparellatge. S'intuïa també en les seves paraules que aquesta asimetria en l'esforç públic, sens dubte utilitarista (és més barat deixar que algú se'n vagi que mantenir-lo amb vida), el que en el fons està fent és abocar el dolençós a demanar el suïcidi assistit. Perquè qui no pot pagar-se un respirador o l'assistència sanitària per a la mínima mobilitat indueix a l'entorn familiar a una tasca titànica de cobertura d'aquestes mancances, fet que genera una enorme desigualtat entre qui, així, pot optar per viure i qui es veu necessàriament obligat a abandonar.
Crec que no he sentit un crit més alt ni millor a favor de la protecció a la vida i una més exacta reconducció de l'eutanàsia als seus termes estrictes. Com que és famós, la seva crítica a la indiferència ha tingut ressò... Es deu haver sentit igual de fort el seu missatge de fons?