Quatre de cada cinc catalans creuen que la millor fórmula per resoldre la crisi entre Catalunya i Espanya és celebrar un referèndum, segons enquestes recents, del Centre d’Estudis d’Opinió Pública de la Generalitat i altres, publicades a La Vanguardia i El País. En canvi, prop de la meitat dels votants (43,47% ) es van decantar el 21D per formacions contràries a què puguem exercir aquest dret. De les lectures que es poden fer d’aquesta contradicció aparent, n’hi hauria una de positiva per als interessos del sobiranisme i una altra de perjudicial. La primera és que el 43,47% que van sumar les tres forces unionistes seria més conjuntural que estructural –sobredimensionat pels errors dels darrers dies d’octubre– i, per tant, es tractaria d’un territori prou líquid com per transformar-se parcialment. La segona interpretació indicaria, però, que l’independentisme hauria de preocupar-se, perquè no ha estat capaç, fins ara, de superar el 48% dels vots, tenint en compte que encara hi ha marge per ampliar les seves fronteres.

D’aquesta aparent contradicció neixen, precisament, alguns dels errors –estratègics, però també conceptuals– que ha comés el sobiranisme en els darrers sis anys, quan ha protagonitzat el major creixement i expansió registrat mai. En tot aquest temps, les tasques per regar la planta han donat fruits; també per fer-la més sòlida i que clavi arrels, però probablement no s’hi han destinat prou esforços ni imaginació per ampliar la plantació i fer-la més atractiva per als qui n’eren distants.

De fet, bona part del creixement indepe fins a aquest meritori 48% ve dels excessos, abusos i errors immensos en la gestió del conflicte comesos per l’altra part

El sostre de vidre del 48% es manté, fins ara, insuperable perquè el missatge llançat i les formes exhibides no han tingut prou en compte l’altra meitat. De fet, bona part del creixement fins a assolir aquest meritori 48% ha estat motivat pels excessos, abusos i errors immensos en la gestió del conflicte comesos per l’altra part. Un percentatge substancial dels qui han arribat a la conclusió que la independència és l’única solució de Catalunya per garantir-se el seu futur hi han arribat empesos pel bloqueig permanent de l’Estat a qualsevol proposta catalana que impliqués un canvi en les relacions –encara que fos sense trencar l’statu quo, com va ser l’Estatut del 2005– i la pròpia acció negativa i repressiva de l’Estat.

La situació actual requereix una profunda anàlisi sobre les opcions i les fórmules de l’independentisme per ampliar la plantació. El sobiranisme continua gaudint d’una salut de ferro gràcies al suport explícit de 2,1 milions de catalans. Però ara el seu repte no és tant mantenir aquesta solidesa –d’això ja se’n cuiden els del 155–, sinó saber llegir els interiors del 43,4% que va votar unionisme el 21-D i que discrepa dels postulats de les tres forces d’aquest bloc, com per exemple la negativa a efectuar un referèndum d’autodeterminació, l’aplicació del 155, la repressió i persecució de l’independentisme, o la manca de voluntat per obrir un diàleg efectiu. És a dir, la pregunta urgent que convé plantejar és per què hi ha catalans que estarien disposats a acceptar el referèndum i fan confiança als qui no en volen ni sentir a parlar? Per què n’hi ha que, sense ser independentistes, volen una millora clara de les condicions de l’autogovern i la preservació de la identitat catalana i acaben inclinant-se pels qui no permetran que es mogui ni una peça en aquest àmbit? Si quatre de cada cinc catalans estan per una consulta, no són pas pocs els votants de dues formacions extremistes, com Cs o el PP, que deuen considerar aquesta via com l’única sortida possible al conflicte.

Esperar al canvi generacional que tant temen ara alguns pensadors espanyols, que reclamen més mà dura, no s’albira com una tàctica prou efectiva, com es va demostrar al Quebec

Els estudis de transvasament de vot del 21-D aporten dades prou il·lustratives, com que un 25% dels qui van optar per Catalunya Sí Que Es Pot el 2015 i una tercera part de les 100.000 paperetes que va aplegar Unió van decantar-se per Arrimadas en els darrers comicis. És a dir, CSQP i UDC, les dues forces de la tercera via del 27S, només van remetre una minoria de vots a les opcions independentistes el 21-D: menys d’un 5% dels votants de Rabell van anar a ERC i un 30% dels qui havien confiat en Espadaler van ser captats per Puigdemont.

És a dir, l’independentisme continua tenint camp per córrer i terreny per obrir, però necessita reflexionar i replantejar-se la seva proposta i missatge per ampliar la seva base. Estem parlant d’estratègia, efectivament, però també de capacitat de seducció, de governança i, fins i tot, de model de país. La independència no serà possible demà ni probablement tampoc ho serà demà passat (i menys encara ho era ahir), però hi ha una veritat irrefutable, i és que si l’actual 48% creix en les dimensions necessàries, l’autodeterminació resultarà evident i inevitable. El 48% no és un argument prou sòlid per a la comunitat internacional –ni tampoc un possible 51% que es podria valorar com a conjuntural, a propòsit de la mala experiència del Brèxit–, i esperar al canvi generacional que tant temen ara alguns pensadors espanyols que reclamen encara més mà dura no s’albira com una tàctica prou efectiva, com es va demostrar al Quebec.

Potser és el moment d’ampliar l’angular –a l’esquerra, però també al centre i a la dreta– per elaborar una proposta suficientment integradora i realista, sense que això impliqui abandonar cap objectiu. I això, a més d’un recomanable canvi de rostres i lideratges, implica sobretot una reformulació del model i l’estratègia.

Santi Terraza és director de la agencia de comunicació 'Hydra Media' i de la Revista Castells. Presideix l'Eco de Sitges.