Arran dels sagnants atemptats de París de divendres passat i de la utilització permanent de vocables com "guerra" (França contra Síria), "caça" (del terrorista), "llibertat" (perduda), "seguretat" (policial), "solidaritat" (restringida), "indignació" (alteritat) i "refugiats" (perillosos), s'està tractant de plantejar un fals dilema a les societats occidentals que consisteix bàsicament a convèncer-les que han de canviar de vida ja que ens endinsem en un nou paradigma en què ningú no podrà estar segur. És cert que la seguretat, com l'havíem entès, va desaparèixer bruscament després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 als Estats Units. I que atemptats com els de Madrid (2004), Londres (2005) i el de fa uns mesos a París ens van ensenyar un món molt menys segur del que imaginàvem.

Aquests dies, la por s'està expandint ràpidament. Ens diuen que no hem de tenir-ne, però no hi ha governant que immediatament després no ens digui que no estem segurs. Ho hem vist a França. Un govern d'esquerres aplicant la medicina Bush (atacar com a represàlia) mentre el seu primer ministre advertia els francesos que en qualsevol moment hi podia haver un nou atemptat. Ho vaig viure a París després de la matança de Charlie Hebdo: ciutadans en silenci als restaurants, àmplies classes mitjanes torbades per la incertesa i que davant la disputa política per encarnar la seguretat com a única sortida s'inclinaven pel Front Nacional. No ha de ser ara gaire diferent, per més que el discurs oficial vagi per altres camins.

Si hi ha algun impacte que té una enorme ona expansiva és el que té relació amb els esdeveniments esportius i molt especialment amb el món del futbol. Si sorprenent ha estat la suspensió del partit de seleccions entre Bèlgica i Espanya que s'havia de disputar a Brussel·les, molt més cridaner ha estat l'ajornament, una hora abans del començament, del que havien de celebrar a Hannover les seleccions d'Alemanya i Holanda. Les explicacions que s'han donat per a la suspensió, motius de seguretat, són tranquil·litzadores per l'efectivitat policial, però també tenen alguna cosa de descoratjadores. Quan la seguretat no pot ser garantida, cosa que de vegades depèn d'un cop de sort, traslladar tranquil·litat als ciutadans no deixa de ser un eufemisme. Lamentablement, Europa arriba tard a la solució del problema. També arriba desunida, perquè sent un problema global no tots els països el viuen amb la mateixa intensitat. I, finalment, arriba amb massa mediocres a la sala de màquines.