Gran part de la discussió d’aquests dies, especialment en relació al debat al Parlament de la llei del Referèndum d’autodeterminació i de la llei de Transitorietat jurídica, ha versat sobre la manca de qualitat democràtica precisament en el tràmit parlamentari i del mateix to del debat amb les giragonses reglamentàries i reglamentistes. No estic d’acord amb cap de les dues afirmacions, malgrat que siguin una opinió dominant, i no únicament entre els contraris a la iniciativa finalment aprovada pel Parlament de Catalunya.

Començo per la segona. Com que estem acostumats a debats parlamentaris rígids, quan s’alça una mica el to i s’hi posa vehemència, “malament”, pensen alguns. Cal veure com es comporten, en temes molt menys dramàtics, parlaments consolidats com l’anglès o el francès. La por al debat és una herència que ens costa a tots de treure’ns de sobre, perquè els nostres governants, històricament, ens han declarat incapaços de dialogar. Qui era incapaç de dialogar –com ara alguns hereus seus- eren ells. Ja n’hi ha prou d’aquest color!

Malgrat que fos feixuc per a l’audiència, era evident que l’oposició faria ús, legítim, sí, legítim, de tots els ressorts que el reglament del Parlament i altres normes li donen o creu que li donen.

Si totes les dificultats per arribar a la independència fossin unes quantes hores sobre debats, aparentment nominals, però que vehiculen aspiracions legítimes dels electes, quina benedicció! El que em costa de concebre és que es pugui acusar, amb prou menysteniment, els membres de l’oposició de practicar filibusterisme. Si, Mr. Smith (James Stewart a Caballero sin espada) el va practicar i ens sembla un heroi, no permetrem la dissidència a ca nostra? I més, sabent que la votació no corria perill de perdre’s, és, com a mínim, poc elegant.

Per contra, no em va semblar bé que l’oposició desqualifiqués les files de la majoria com a refractaris a la democràcia. Quan a una de les primers sessions de l’Assemblea Nacional francesa de la postguerra, en les dures discussions per a la confecció de la constitució de la IV República, els comunistes van ser titllats de no patriotes, moguts per un ressort, es van aixecar i van començar a cantar La marsellesa. A continuació, la dreta, deixada en evidència, va respondre també amb l’himne nacional.

La paraula pàtria, hom la sent poc avui dia. No és mala cosa. Ha vingut a substituir-la el mot democràcia. No és mala cosa. Però que A sigui demòcrata –o se’n consideri- no vol dir que B sigui un autòcrata o un lliberticida. Ningú no pot renegar dels seus tics, estan ben a la vista, manifestats pels seus vots, ni pot rebutjar les crítiques polítiques, però l'exclusió per retorsió del debat públic per antonomàsia, el parlamentari, sembla improcedent.

I això lliga amb la primera qüestió. La pregunta, ras i curt, és la següent: per què el debat d’un tema tan radical com la independència de Catalunya va ser temporalment tan esquifit i els tràmits es van escurçar substancialment? La resposta és clara: perquè s’ha donat un seguit de circumstàncies que il·legítimament han canviat sense necessitat les regles del joc.

No cal remuntar-nos a la passada de l’Estatut pel ribot d’Alfonso Guerra, ni a la recollida de signatures peperes, ni al seu recurs posterior, ni a la inefable sentència del TC contra l’Estatut de 2010 –que va trencar el pacte constitucional, com encertadament ensenya el professor Pérez Royo-, ni a la inadmissió a tràmit per part del Congrés dels Diputats el 8 d’abril de 2014 de tres propostes del Parlament de Catalunya sobre la celebració d’un referèndum –aleshores, dret a decidir- a Catalunya. Sense remuntar-nos a tot això, la STC 42/2014 va trencar els mateixos precedents del Tribunal: l’admissió a tràmit per part d’un parlament –aleshores el Pla Ibarretxe al Parlament Basc- no és recurrible, perquè encara no és norma (ATC 135/2004). Ja em vaig ocupar d’això temps enrere en aquestes mateixes pàgines.

Aquí només cal recordar que amb aquesta sentència hom impedia el debat parlamentari d’iniciatives que podien ser qualificades, cas que prosperessin, d’inconstitucionals en la més que estreta interpretació d’un tribunal constitucional que, de tribunal, lamentablement, en té ben poc. D'exemples de debats en parlaments autonòmics i plens municipals sobre temes de tota mena, constitucionals o no, n’hi ha un munt. Però a Catalunya, això no es podia consentir. A més, es va modificar el 2015 la llei del TC, per fer combregar amb la Constitució com si fos una roda de molí.

Un cop més, l’africanisme s’imposa i aixafa la dissidència. En aquestes circumstàncies, en les quals en qualsevol moment podria irrompre en el Parlament un emissari del TC per prohibir el debat, n’era factible un que durés setmanes, fins i tot mesos?

Sembla pur cinisme exigir un debat dilatat quan qui ho exigeix ha impulsat, donat suport i/o beneït les limitacions que ara impedeixen debatre. Exigir anar amb el lliri a la mà, no sé si és poc o molt democràtic; sembla, però, una provocació. Si s’haguessin respectat les regles, no s’hagués arribat a això. I repassin la història: les grans fites de la història parlamentària no són fruit d’anys de debats. Si fos així, encara hi hauria esclaus o l’ensenyament no seria ni públic ni gratuït. Un moment o l’altre es talla el nus gordià.

Ui! Perdó. Me n’oblidava: ultra posse nemo obligatur ve del Digest de Justinià, pur dret romà –el pare de tots els drets- i vol dir que més enllà de l’impossible ningú hi està obligat. O és que els debats del 6 i 7 de setembre, en les circumstàncies legals i polítiques actuals, es podia haver fet d’una altra manera? Recordin: ultra posse nemo obligatur.