Hi ha moments vitals en què l'ego se'ns desquadra. Que és millor que no pas que s'ensorri, com l'accident de tren d'Urda, que llavors ni penses en aquestes coses, perquè el dolor ho envaeix tot. Parlo de situacions per les quals anem passant, fins i tot moments d'èxit en què tot sembla encaixar i ens mirem al mirall amb aquella tranquil·litat (una mica perillosa) de qui pensa que ha entès la vida. Moments en què l'ego canvia de lloc, com aquells moments en què la vida et pren alguna cosa de les mans i, de cop, ja no saps gaire bé on posar-te. Com es deu haver llevat dimecres en Trump. Però no cal anar tan lluny: un divorci, un fracàs professional o una ruptura d'amistat també fan que trontolli.
Hi ha persones que, quan estan travessant un d'aquests terratrèmols, comencen a contestar malament, reaccionant de manera desproporcionada, tot enfadant-se per coses petites. A interpretar-ho tot com una agressió. I moltes vegades ets tu mateixa. Després d'haver perdut el ritme després de vacances o un lideratge en un grup. És com si l'ego s'hagués mogut de lloc. El dolor ho altera tot i la manera com ens relacionem amb els altres no és l'excepció. Ens fa més irritables, més hipersensibles i molt més defensius. Com si el cos i la ment haguessin decidit que, després del que ha passat, cal estar permanentment en guàrdia. Perquè quan la teva vida deixa de semblar-te controlable, qualsevol petit territori reconegut esdevé una trinxera. Que les coses siguin com tu havies imaginat que serien, la necessitat de tenir raó, de decidir, encara que sigui una cosa petita, com si t'hi anés la vida, per la necessitat d'imposar encara que sigui un límit. No necessàriament perquè t'hagis convertit en una persona més egoista. Potser perquè estàs intentant desesperadament recuperar alguna cosa que has perdut: la sensació de tenir el comandament de la teva pròpia vida. La paradoxa incòmoda que com més vulnerables ens sentim, més agressius ens tornem.
L'ego ferit és especialment traïdor després d'una ruptura, perquè una separació no només qüestiona una relació; pot qüestionar la nostra autoestima
L'ego ferit és especialment traïdor després d'una ruptura. Perquè una separació no només qüestiona una relació. Pot qüestionar la nostra autoestima, la identitat que ens havíem construït dins d'aquella relació i fins i tot la idea que teníem de nosaltres mateixos. Hi ha qui viu una ruptura com un fracàs i es defensa o protegeix plorant, desapareixent, contestant malament o fent veure que res no li importa. No perquè siguin dolents, no estimin o s'hagin convertit en uns imbècils, sinó perquè estan ferits. El dolor també ens pot deixar amb menys espai mental per posar-nos en el lloc de l'altre. Quan tota la nostra energia està ocupada intentant sobreviure emocionalment, queda poc marge per preguntar-nos: "I aquest que tinc davant, com està?". I així és com un petit comentari pot activar tot el dolor acumulat. Una discrepància sembla una falta de respecte. Un silenci sembla un abandonament. Una crítica mínima es converteix en una prova que el món està en contra nostre. No estem reaccionant només al que acaba de passar. Estem reaccionant a tot el que portem a dins. Per això hi ha respostes que tenen una intensitat que no correspon amb la pregunta que les ha provocat. Ja que la pregunta pot ser petita i inofensiva. Però la ferida que pot obrir pot ser immensament dolorosa. I potser hauríem de començar a entendre-ho així: hi ha egos que no estan desmesurats. Estan desplaçats perquè el dolor els ha mogut de lloc. Com si l'ego deixés de ser només vanitat i es convertís en armadura. Ens posem armadures perquè tenim por de trencar-nos, o arrogants perquè tenim por que ens vegin petites. Contestem malament perquè és més fàcil enfadar-nos que reconèixer que alguna cosa ens fa molt de mal. I la maduresa no consisteix a no tenir aquests moments; consisteix a adonar-nos-en. A saber dir: "No t'estic responent així per tu. T'estic responent des del lloc on estic".
Però això tampoc no ho pot justificar sempre tot: també cal saber posar límits a qui està ferit però ens està ferint. Perquè comprendre no vol dir aguantar-ho tot. Hi ha una gran diferència entre entendre el dolor d'algú i convertir-nos en el lloc on aquest dolor descarrega. Recordant, però, per quina batalla està passant. Perquè de vegades, darrere d'una resposta surrealista, no hi ha un ego enorme. Només hi ha algú que està intentant mantenir-se dret mentre tot li balla. Fins i tot l'ego.