Conscients i temorosos d’un increment exponencial dels abstencionistes a les properes municipals de Barcelona, els ideòlegs de Junts per Catalunya s’han afanyat a treure Xavier Trias de l’asil per intentar matar Colau a la desesperada. Potinejant per enèsima el manual victimari, els convergents de Junts pretenen apel·lar de nou a la fal·làcia de la restitució amb què el president Puigdemont aconseguí enganyar l’electorat català venent la promesa d’un retorn al territori que encara esperem amb delit; sense l’acció de les clavegueres estatals tolerades (i utilitzades) per Colau, vindrien a dir, Trias encara seria l’alcalde legítim de Barcelona. Per altra banda, els mateixos cranis privilegiats han considerat que, si Ernest Maragall és l’alternativa a l’Ada, Trias només podrà competir amb Esquerra doblant l’aposta per la gerontocràcia i una suposada expertesa municipal.
Però degut a la seva antiga i persistent ignorància de la política barcelonina, tant convergents com republicans encara no han entès que el problema de Barcelona no rau en la seva actual alcaldessa, sinó en l’encarcarament d’una estructura de poder creada pels socialistes (de fet, ideada per un tal Ernest Maragall) amb l’objectiu de convertir la ciutat en una capital de províncies espanyola, subsidiària de la megalòpolis madrilenya, i sacsejada únicament per les efemèrides i els festivalets de torn. A Catalunya parem poc esment a la política cultural (és normal, costa de trobar-ne), però resulta molt notori comprovar com ni Trias ni Colau van atrevir-se mai a foragitar les elits socialistes que han determinat la vida intel·lectual barcelonina, una casta que no fa soroll però dicta el pols de la ciutat en tots els àmbits i que els convergents van empassar-se amb una gran covardia.
El retorn de Trias insisteix en l’error de desvincular Barcelona de la lluita per l’emancipació nacional i només pretén retornar-nos a les dinàmiques anteriors a l’1-O
Amb el seu geni i tossuderia, Pasqual Maragall va mantenir la il·lusió d’una Barcelona capital del Mediterrani com a alternativa al folklore pujolista. Aquesta és una visió caduca, i no perquè Barcelona ja interessi menys com a hipotètica seu de congressos i saraus, sinó perquè la supervivència cultural de la ciutat s’ha de lligar inexorablement a la seva condició de capital d’estat. És aquesta la clau de tot plegat, i resulta notori que l’Ernest i en Xavier sempre hagin passat de puntetes sobre el tema. Els convergents, en definitiva, encara no han paït el fet que Trias perdés les eleccions justament perquè subsumí la llibertat de Barcelona (a saber, la independència de Catalunya) a la política social i es disfressés ridículament d’apologeta dels pobres. Encara no han entès, en definitiva, que si volen jugar al joc de Colau, l’Ada se’ls cruspirà mentre s’exercita a la ballaruca multisexual.
El retorn de Trias insisteix en l’error de desvincular Barcelona de la lluita per l’emancipació nacional i només pretén retornar-nos a les dinàmiques anteriors a l’1-O. Històricament, Barcelona sempre s’ha fet forta assumint els seus conflictes (l’ocupació política, la voluntat d’extinció de la cultura nacional); Trias voldria ser una goma d’esborrar de la pulsió contestatària de la ciutat per convertir-la en un indret artificialment pacífic on una colla de nanos que s’exerciten en l’ètica del business friendly facin quatre duros i no toquin gaire la pera. Si alguna cosa explica encara el triomf de Colau contra Trias és que el socialisme (o la degeneració paupèrrima del PSC encarnada en els comuns) sempre acabarà guanyant la lluita per la pobresa i la claudicació davant Madrid. Si tu vols una Barcelona on la llibertat s’equipari als drets dels més dissortats, Colau et superarà sempre.
Afortunadament, cada dia hi ha més ciutadans que no compren la il·lusió de tornar enrere com si els fets del 2017 no fossin encara candents i ni els propis convergents et poden vendre la suposada concòrdia d’un present autonomista sense que se’ls escapin les ganes de tornar a fer calaix. Comptat i debatut, la presència artificiosa de Trias en el present polític del país encara fa més lluent la necessitat d’una gran abstenció en les properes eleccions; només fugint d’aquesta arcàdia artificial podrem cimentar les bases d’un futur amb una mínima esperança. Estan fent tot això perquè tenen por que no els votis. És el xantatge de sempre. Ja saps, doncs, el que cal fer.