“El trabajo dignifica, el trabajo te honra, el trabajo te realiza… el trabajo hasta te pone cachondo… todo el mundo cantando por la calle a las 6, las 7, las 8… VAMOS A TRABAJAR”. És un dels millors monòlegs de Rubianes, del qual podem gaudir gràcies a internet, com diem els boomers. Rubianes és, possiblement, el millor monologuista de la nostra quinta. Amb permís de tots els grans del show business català.
I és que tots ens sentim perfectament identificats amb la infinita mandra dels dilluns al matí quan toca tornar-s’hi a posar. Però una cosa és gaudir del diàleg de l'inefable Rubianes i l’altra és parlar del món del treball amb una mica més de sentit. Fa poc vàrem celebrar l’enèsim 1 de Maig, considerat per molts només un dia de festa. Queden molt lluny les manis dels anys de lluita obrera. Però continuen vigents les legítimes reivindicacions de “treballar menys i cobrar més”. I no puc estar-hi més d’acord. El que no acabo de veure és si això és gaire sostenible. Desitjable sí. Ara, com fer-ho sense petar-se l’estat del benestar? Complicat.
Agafem com a exemple les reivindicades 37,5 hores. D’entrada, no tindran el mateix impacte a tots els sectors. De nou, la indústria i les activitats a torns se'n veuran severament perjudicades. És evident que les empreses industrials (i el comerç), on la producció depèn directament dels costos laborals, hauran d'apujar preus de nou per no perdre competitivitat quan vegin que no poden absorbir aquests increments amb altres millores de productivitat. Vet aquí un llenguatge molt tècnic per dir que ho posem encara més difícil per competir, és a dir, per poder continuar donant feina.
Tots volem treballar menys i cobrar més. Ara, com fer-ho sense petar-se l’estat del benestar? Complicat
Segurament, el treball no dignifica per se, sinó que som nosaltres els que el convertim en una manera digna de guanyar-nos la vida. Tots, absolutament tots, volem treballar menys i cobrar més. De fet, quan ens jubilem cobrem sense treballar, a compte de tot el que ja hem treballat. Aquest és el punt d’arribada d'una vida de treball que ens dignifica. Una justa i merescuda recompensa per tots els matins “Rubianes” que ens ha tocat viure. Uns més que altres, però tots hem maleït els matins del dilluns. Per al meu avi, fill de la indústria de primers de segle XX, obrer i líder sindical de la CNT, que va començar a treballar a 14 anys “oficialment”, però que ja feia anys que anava a la fàbrica a fer treballats mal pagats, treballar ho era tot. Només l’obsessionava que hi hagués feina i que la gent treballés. El moviment obrer volia endreçar una manera, molt sovint abusiva, de treballar, i va anar proposant incansablement millores que, sortosament, han permès avenços indispensables tant en la seguretat com en la relació temps/salari. Però mentre s’anaven aconseguint fites sindicals a Europa, la indústria local anava desapareixent i deixant pas a les exportacions de l’Àsia, que ha acabat convertint-se en la fàbrica del món. Per sort, encara ens queda una indústria molt resilient a Europa, que ha mantingut després de la covid l’esperança que no calia desmuntar-la. S’ha d’entendre com sigui que els sectors emergents de les noves tecnologies no són competència directa de la indústria més tradicional. Cal que qualsevol país tingui una mica de tot: agricultura, comerç, turisme, serveis, construcció, tecnologia d’avantguarda, R+D puntera, transferència, mitjans... però també indústria manufacturera i pesada.
El vidre, per continuar amb l’exemple que conec més de prop, continua sent un ofici duríssim, a torns, i amb l’ai al cor en permanència. Sense la complicitat sindical, l’activitat del vidre seria impossible de gestionar. I aquí el treball continua sent un digne deure per a tothom. Què fa que continuem produint vidre? La voluntat de tothom. Té sentit que hi hagi indústria com la nostra a Europa? Del tot. Sense ampolles de vidre no hi ha perfums, ni cremes, ni conyac, ni vi, ni aigua mineral. Ho han de fer tot a l'Àsia? Caldrà lluitar-ho. Perquè fins que no aconseguim deixar el món material com a referent i ens endinsem en la virtualitat anunciada pels gegants de META i companyia, haurem de continuar vivint a cases construïdes, comprant menjar dels nostres camps, vestint-nos amb roba fabricada i fent servir el vidre, el plàstic o el cartró com a material per a embalar i transportar tot el que necessitem per viure. I tocarà continuar treballant, “ese arte que tan noblemente practica el 99,9% de la humanidad”, com diu en Rubianes, tan dignament com es pugui.