Abans de la polèmica sobre (l’estrambòtic) minut de silenci en record de les víctimes del 17-A, la majoria de mitjans havien recordat els atemptats de la Rambla i de Cambrils apel·lant a un trauma encara latent en la societat catalana. A pesar d’alguns detalls gens menors que encara cal investigar (enigmes que comparteixen moltes accions terroristes de naturalesa semblant), i de la conseqüent manca de cicatrització del dolor en alguns familiars dels assassinats, diria que el més destacable del 17-A, no només ara sinó també fa cinc anys, fou precisament com Catalunya visqué aquesta desgràcia sense cap mena de trauma. Primer, perquè una gran part de la població del país acceptà amb parsimònia el cop del terrorisme com un fenomen consubstancial a la globalització i al paper decisiu que l’any 2017 Barcelona encara tenia com a ciutat noticiable i mínimament interessant.

Dit d’altra manera, la radicalització d’uns pobres bales perdudes de Ripoll en mans d’un clergue inframental no sorprengué ningú. A pesar del que diuen els cursis, i com ja va passar a una altra gran ciutat com és Nova York, el 18 d’agost els barcelonins van continuar la seva vida i la Rambla tornava a ser un dels carrers més concorreguts del món. Això és un fet prou conegut al que caldria sumar la situació política d’un any històricament intransferible: lluny de sentir-se traumatitzats per la carnisseria de la Rambla, molts independentistes aplaudírem la rapidesa dels Mossos en caçar els culpables i abatre’ls (només algun sector de la CUP va posar en dubte la tàctica dels agents en cosir a trets els jihadistes). De fet, i poc dissimuladament, l’independentisme celebrà el fet de comptar amb una policia que, en moments de tensió, pogués assumir el monopoli de la violència.

Utilitzar els fenòmens de possible trauma o dissort en favor d’una causa política és la cosa més natural del món i, per molt que caigui en l’èticament reprovable, és de les poques coses que l’independentisme va fer bé abans del referèndum.

Això va tenir algunes derivades curioses, com ara l’erotització del Major Trapero (rebatejat creativament i nefasta com TrapHero) i una politització evident de la seva figura, que guanyaria encara més acceptació després que els Mossos no només no impedissin la celebració de l’1-O, sinó que no posessin cap pega en l’èxit del referèndum (anticipant la seva defensa penal, Trapero fou prou llest per assegurar-se que ens pispava més urnes que la policia enemiga, bo i sabent perfectament que la resistència democràtica en tenia de sobres i que la gent podria acabar votant on més li plagués). Malgrat les llagrimetes i les proclames de compassió amb els guiris escampats per la Rambla, en definitiva, la majoria de nosaltres visquérem el 17-A amb un cert cofoisme. En cas d'haver pogut estalviar-nos-el hauríem firmat, només faltaria; però ja que va passar decidirem aprofitar-lo.

Que ningú no s’esveri. Fa prou anys que escric (i vosaltres em llegiu) per saber que no m’agrada caure en el moralisme. Ben al contrari, utilitzar els fenòmens de possible trauma o dissort en favor d’una causa política és la cosa més natural del món i, per molt que caigui en l’èticament reprovable, és de les poques coses que l’independentisme va fer bé abans del referèndum. Els catalans hem de ser independents i normals, no pas bones persones. La lluita per l’emancipació, en definitiva, mai no és una qüestió ètica, sinó de poder. Per tant, no passa res si hom no sent cap mena de trauma pel que fa al 17-A; contràriament, la gestió dels atemptats és una excepció en la nefastíssima tàctica política dels nostres líders durant l’últim lustre. És per això, entre moltes altres coses, que no compro les tesis dels conspiranoics segons les quals als nanos de Ripoll els enviava el CNI.

La història fa contorsions ben gracioses: el 17-A i l’1-O són les dues dates per les quals el nostre país serà reconegut històricament durant molt de temps. Tot allò que les ha succeït és un autèntic desert, des de la no-aplicació del referèndum fins a la degeneració de l’independentisme en la nauseabunda performance del senyor de la guitarreta i de la Geganta major que veiérem fa pocs dies a la Rambla. Una caiguda lliure de la qual, per curiositats de la vida, l’únic home que se n’ha salvat és el policia que es defensà dels enemics recordant els seus plans per detenir personalment Carles Puigdemont després del referèndum. El senyor continua de Major, cobrant i ben feliç. No em negareu que Catalunya té coses ben divertides: això sí, ai las, és matèria com per tenir un bon trauma i no superar-lo.