1. L’AFER DALMASES. Que la política alberga un niu d’escurçons ho sap tothom. Els polítics malignes, intimidadors i sectaris estan ben repartits per totes les cases. N’hi ha que, a més de ser males persones, són mentiders de mena. Arran del debat sobre l’afer Dalmases hem pogut constatar la barra que poden tenir antics polítics reconvertits en tertulians. S’han abraonat contra Francesc de Dalmases com si ells no haguessin fet intimidacions similars mentre tenien una mica de poder, només una mica, perquè el poder a Catalunya fa riure. Els polítics sempre creuen que tenen raó. Es creuen tocats per la mà de Déu. Si un assessor s’hagués atrevit a suggerir a Jordi Pujol que tallés el cap dels seus fills corruptes, l’hauria engegat a dida. En el context polític del règim del 78, tot allò es podia amagar per la complicitat del poder de veritat, el de l’Estat, que no estava interessat a desvelar-ho, i perquè llavors només la premsa marginal furgava en els casos de corrupció. No per aquest cas, però sí per haver destapat la guerra bruta de l’estat contra ETA, el gran Xavier Vinader va patir-ne les conseqüències. En comptes d’investigar les trames negres denunciades per Vinader —que, de fet, eren l'embrió dels GAL—, la justícia espanyola va optar per processar el periodista, fet que li comportà primer l'exili i després la presó. 

L’afer Dalmases no és tan dramàtic, però és igualment greu. No tinc res en contra del meu amic Francesc, però que la reacció del diputat de Junts a l’informe de la comissió de garanties del seu partit fos replicar-lo amb un escrit, diguem-ne, de recusació, demostra fins a quin punt la supèrbia de la impunitat no deixa pensar els polítics amb el cap fred. L’episodi va existir. A més, segons la periodista afectada, Dalmases va disculpar-se al cap de vuit dies, en una acceptació implícita del seu error. Per tant, l’única alternativa que tenia Dalmases davant un fet provat i ratificat era fer seu l’aforisme de Joan Fuster que va aparèixer en la meva línia cronològica de Twitter el mateix dia que totes les tertúlies abordaven el cas: “Accepta’t tal com ets. Però procura, de seguida, convertir aquesta acceptació en un remordiment”. Els polítics per norma general no se senten culpables de res. Ni d’una mala acció, ni de mentir impunement. No tenen remordiments fins que cauen penya-segat avall. Llavors potser sí que en tenen i acaben a l’hospital, com ha passat amb Francesc de Dalmases. Les relacions dels polítics amb la premsa i els articulistes han estat sempre problemàtiques. Mantenir-los a ratlla no és fàcil i sovint s’ha de pagar un preu molt alt per preservar la independència de criteri i esquivar les envestides. 

2. PASSAR COMPTES. L’afer Dalmases ha estat aprofitat per dirimir una nova batalla interna a Junts per Catalunya. La mala digestió de la derrota del sector turullista tòxic, que ni molts menys és tot el turullisme, davant el sector borrasista en la consulta interna per sortir o no del Govern, ha alimentat la polèmica. És evident que qui va filtrar l’informe de Magda Oranich als mitjans tenia voluntat de fer mal. El pitjor enemic seu sovint ben a prop teu. En els partits, les batalles pel poder són terribles. Ens escandalitzem per la purga en directe d'Hu Jintao durant el congrés del Partit Comunista de la Xina. L’exsecretari general estava assegut al costat de Xi Jinping, el renovat sàtrapa xinès. No em fa gens de pena, la veritat, perquè ni l’un ni l’altre són polítics demòcrates i el sistema de partit únic propicia aquestes pràctiques. Al capdavall, l’any 2012 Hu Jintao va carregar-se també en directe el viceprimer ministre Bo Xilai, nomenat el 2008, perquè en aquells quatre anys va gosar amenaçar els clans de poder tradicionals amb una insolència imprudent. El mateix dia que va ser anunciada l’expulsió de Bo Xilai del Politburó, la seva esposa, Gu Kailai, va ser declarada sospitosa de l’homicidi d’un home de negocis britànic que havia aparegut mort a Chongqing, la ciutat des d’on actuava el líder defenestrat. Un avís per a navegants.

No vull dir amb això que Junts sigui com el PC xinès. Només faltaria. Les pràctiques d’exclusió i la lluita interna de Junts s’assemblen més a la UCD crepuscular de principis dels anys vuitanta. Ja sabem com va acabar un partit constituït amb retalls d’aquí i d’allà entorn d’un líder carismàtic, Adolfo Suárez. Aquell partit havia complert una missió i després del cop d’estat de 1981 va anar a la deriva, fins al punt que el mateix Suárez va donar-se’n de baixa el juliol de 1982 per crear un nou partit, el CDS. Les lluites caïnites van ser protagonitzades per una colla de notables que només miraven de sobreviure. Qui no té present la trajectòria oportunista de Francisco Fernández Ordóñez? Un recordatori per als desmemoriats. Quan va percebre que la UCD arribava a la fi, Fernández Ordóñez va formar el seu propi partit, el denominat Partit d'Acció Democràtica (PAD), per bé que no va dimitir del seu escó malgrat les peticions de dimissió realitzades des de la direcció de la UCD. El PAD va acabar integrant-se en el PSOE, de manera que, quan els socialistes van guanyar les eleccions de 1982, ell va continuar la seva activitat política presidint el Banc Exterior fins al juny de 1985, any que Felipe González va nomenar-lo ministre d'Afers exteriors. Apa aquí! L’esperit de supervivència entre els polítics és colossal, com també hem pogut constatar amb la incorporació al suposat govern independentista d’Esquerra de polítics descaradament antiindependentistes i contraris al procés que va portar a l’1-O.

3. UNA MICA D’ORDRE. Anar tots contra tots no pot acabar bé. Hi ha qui sosté la teoria que Junts està arribant al final. Que ja no té més recorregut i agonitza. Potser sí, no ho sé. El que em sembla incontestable és que aquest partit està molt mal dirigit i que el pacte d’Argelers entre Turull i Borràs no s’està complint. Es va esfilagarsant a trossos. L’anomenat sector possibilista, que ho és tant que no té inconvenient de deixar passar com si res que Miquel Buch i Damià Calvet retinguin dos dels càrrecs més ben remunerats de designació política, el de presidents d’Infraestructures de Catalunya i del Port de Barcelona, respectivament. Esperen que els destitueixin, com va fer l’exconsellera Victòria Alsina, que en pocs dies es va “fumar” el prestigi en optar per una actitud inapropiada i deslleial amb el partit al qual s’acabava d’afiliar amb urgència per aturar la sortida del govern. El desordre de Junts és notable. Jordi Turull no sap dirigir-lo, potser perquè ara ha quedat més clar que mai que el càrrec li va gran. Els turullistes d’última hora —és a dir, els tòxics i els adlàters ocasionals— l’acusen de ser tou amb els borrasistes i de no jugar fort per “liquidar-los”, mentre que el bàndol de Borràs tampoc no li ho posa fàcil amb el sectarisme, les admonicions, i les condemnes que gasten, que són pròpies d’una secta d’il·luminats. Qui no vegi que aquesta dinàmica portarà a la destrucció de Junts és que viu en un altre món.

I el primer que hauria de veure-ho és Carles Puigdemont. Quan el president de la Generalitat a l’exili declara, amb motiu de l’aniversari del 27-O, que la no-aplicació immediata de la DUI “no anul·la la seva vigència” i “obliga a buscar la manera de desplegar-la des de les institucions autonòmiques o republicanes”, hauria de pensar quin suport polític té fins i tot dins el seu partit. És sabut per tothom que el sector possibilista de Junts no combrega amb aquesta tesi perquè no volia sortir d’un Govern que estava a anys llum —i ara encara ho està més— de la via rupturista que uneix Carles Puigdemont amb Laura Borràs, li plagui més o menys al president. Com que la política no va d’amistats, com ja he dit, el que hauria de fer reflexionar el president Puigdemont és si la implosió de Junts afavoreix la seva política o no. O bé, com ja va passar amb Adolfo Suárez, anuncia la fi d’una etapa que inevitablement el deixarà aïllat a l’exili amb un reduït club de fidels. Només es pot creure que Junts ja no és l’instrument adequat per impulsar una acció política alineada amb les tesis de Puigdemont (que són les de Borràs, malgrat la incompatibilitat de caràcters) si la lluita per la independència ha deixat de ser una prioritat.