Mentre l'activisme de sempre, el que paguem entre tots i mai aporta solucions, aprofitava les mobilitzacions per la Maricarmen manifestant una preocupació que més aviat és interès oportunista, a Ceuta, cal recordar, tot continua igual. I continuarà estant igual de malament molt després que la Maricarmen hagi tornat a casa seva, a la que diu que és casa seva pel fet que va ser la seva llar. Més d'un creurà que no tinc cor, però és que, segons la meva opinió, cal deixar sempre clar que la caritat és voluntària, perquè la Maricarmen —malgrat la seva trista situació actual— no forma part de la legió de desafortunats dels quals el nostre estat social ha d'ocupar-se per compromís constitucional. Si no ho fa com caldria amb aquests, per quina raó hauria de solucionar el problema de la Maricarmen? Es tracta d'una anciana de 87 anys amb una posició econòmica que molts voldrien per a ells, sobretot tenint en compte l'històric de despeses corrents que ha tingut al llarg de la seva vida. Però la Maricarmen viu a Madrid, de manera que el xou que s'està armant a la Puerta del Sol té un objectiu clar, i no és de tipus humanitari; és orquestrar la culpabilització de Madrid i els seus dirigents pel fet de no aplicar unes mesures en matèria d'habitatge que per descomptat no tenen res a veure amb el cas i que, per cert, a Catalunya s'han complert a ulls clucs sense aconseguir res, excepte comptabilitzar el suïcidi d'una mare amb dos fills al càrrec en el deure d'un municipi socialista, en una Catalunya socialista d'una Espanya socialista que, amb l'ajuda inestimable d'altres partits d'esquerra, ha aconseguit que aquí siguem campions d'ocupació, campions en desnonaments i campions en la venda de fum per camuflar l'asfíxia fiscal de les classes mitjanes. En aquest sentit, queda clar que l'alcalde Almeida ha estat ràpid a donar solució a la dona; cal recordar que Madrid és la província amb més percentatge d'habitatge social per habitant, encara que per a això hagi hagut de crear un perillós precedent.
Sé de molts que haurien volgut gaudir de la seguretat laboral de la Maricarmen, una funcionària que es va beneficiar durant setanta anys d'unes mesures franquistes en matèria d'habitatge
Sé de molts que haurien volgut gaudir de la seguretat laboral de la Maricarmen, una funcionària que, a més d'haver viscut amb els seus pares (altrament, la pròrroga del lloguer no s'hauria pogut produir), es va beneficiar durant setanta anys d'unes mesures franquistes en matèria d'habitatge que ara es volen recuperar en un decret llei que han estat negociant el PSOE i Sumar, ironies de la vida. Un govern socialista les va eliminar perquè entenia que el que beneficiava els uns paralitzava l'economia i asfixiava els altres, cosa semblant al que pot passar ara en un món encara menys capaç d'assumir mesures d'aquesta mena. Però als que aclamen a Sol i als que lluiten al Consell de Ministres, com els que es dedicaran al postureig al Congrés dels Diputats, en realitat això els interessa poc. La majoria d'ells i tota la fanfàrria intel·lectual i artística que s'ha indignat amb el cas de la Maricarmen tenen en el seu haver, sumant-los tots, la quantitat d'immobles per constituir el somni humit de qualsevol d'aquests fons als quals anomenen voltors, i que està format per infinitat de persones que fan una petita inversió en el seu banc per evitar que la galopant inflació es mengi qualsevol esforç per guardar alguna cosa. Vaja, que gairebé tots en som responsables només pel fet de tenir una llibreta on domiciliar els rebuts i la nòmina. Els que aparenten escàndol i dolor per la Maricarmen entre el dinar i el sopar ni pateixen ni patiran les mesures per les quals clamen, gràcies als seus assessors fiscals i al fet que Madrid no hagi aplicat la infame llei de l'habitatge. No ho diran, és clar, però li ho agraeixen. Que una cosa és cantar i una altra, perdre diners.
Mentrestant, a Ceuta, l'economia es desmunta per moments. Les pèrdues dels negocis ja són incomptables i les dones de tota edat violades salvatgement no són objecte de cap proclama ni concentració. Però és que són tan lluny… Bé, més lluny era Palestina, però, és clar, allò era molt pitjor… gairebé com això de la Maricarmen.