Aquesta setmana han de passar moltes coses, si fem cas dels titulars de la premsa, i no totes bones; de fet, els grans reclams de les capçaleres es fan de les notícies dolentes. Per començar, la Setmana Santa —amb una bona part de la ciutadania ja de vacances— s’ha estrenat amb un fred prou viu i una bona pluja o, si més no, plugim. Ni una cosa ni l’altra són gaire celebrades, perquè per festes, més val el bon temps, també a les d’hivern. Encara que només sigui perquè és més còmode per circular, en cotxe o a peu, que no hi hagi precipitacions de cap tipus. També és cert que portem esperant la pluja molts de dies i no deixa de ser un goig que l’aigua caigui, per molt que no emani una gran manifestació d’entusiasme col·lectiu que ho demostri.

Sembla que tot està prou complicat, tant en el terreny nacional com internacional, i enmig de tant de trasbals el tema d’avui semblarà poca cosa, però no és pas així. La batalla de les creences davant de les certeses científiques necessita molta insistència repetitiva, altrament dit pedagogia. Sempre, però si, a més a més, afecta el nostre benestar d’una manera tan clara i directa, encara més. A final de setmana, sí, d’aquesta, en plenes festes de la Pasqua i amb la tornada anunciada del bon temps, doble tragèdia: estrenem l’horari d’estiu!

No fem prou per entendre els aspectes negatius que comporta allunyar l’horari social, l’organització horària, de la divisió natural de diürnitat/nocturnitat

Aquest ús imposat del canvi d’hora per decisió política que s’ha convertit en costum pel pes dels anys, és altament perjudicial per a la nostra salut, però es manté fins i tot malgrat els anuncis de la seva desaparició. Sí, l’acord per no dividir l’any en dos horaris als països europeus i mantenir tot l’any el mateix ja existeix, però es va demorant l'aplicació. Malgrat que la majoria de la ciutadania hi està a favor i malgrat que cada vegada són menys els països, n’hi ha que no ho han fet mai, que segueixen aplicant aquesta diferència horària entre estiu i hivern. 

Deixar, però, de canviar l’hora vol dir que cal triar entre horari d’estiu i horari d’hivern, i ens hi juguem molt en aquest referèndum. Per moltes raons, però especialment perquè no queda clar quines seran les que més pesaran a l’hora de decidir quin és el nostre nou horari, en principi, definitiu. A l’estat espanyol el que és saludable —o en tot cas, més saludable, perquè també tenim afegit un problema de meridians— és l’horari d’hivern i no pas el que estrenem d’aquí a quatre dies. En canvi, l’opinió pública —la majoria, si fem cas de les enquestes— abraça, prefereix, l’horari d’estiu. L’horari d’estiu que, més que guanyar adeptes, no en perd o en perd pocs, perquè popularment s’associa amb tenir “més hores de llum”.

De fet, l'eslògan ha estat aquest durant tant de temps que si no hi pensem, si tenim posat l’automàtic, atribuïm a l’horari tot el que aporten a les nostres vides de bo la primavera i l’estiu; no pas els mosquits, per exemple. Tot i que cada any en fer aquest canvi comencem amb la pèrdua d’una hora de son —recordeu que desapareix del rellotge—, no fem prou per entendre els aspectes negatius que comporta allunyar l’horari social, l’organització horària, de la divisió natural de diürnitat/nocturnitat. Malgrat tot, hem avançat, a Catalunya especialment, perquè ara els anys que portem problematitzant l’horari ja voregen la desena. En el sentit positiu del concepte i, per això, en el debat del dret al temps s’obre pas cada vegada més entre la ciutadania la idea que el focus no l’hem de posar en el fet que s’allargui el dia, sinó en l’hora, tant a l’hivern com a l’estiu, que sortim de la feina per poder tenir vida.