Uns carden la llana i altres s'enduen la fama.

Puigdemont, Comín i Ponsatí van ser —feliçment— els grans beneficiats de la victòria judicial de l'advocat d'Oriol Junqueras, Andreu Van Der Eyden.

El Tribunal General de la Unió Europea va fallar a favor de Junqueras reconeixent que s'és eurodiputat amb tots els ets i uts a partir del moment que es proclamen oficialment els resultats. Junqueras va seguir a presó però els altres tres eurodiputats van veure com se'ls reconeixia la immunitat en virtut del seu estatus. Hauria estat un bon moment per conciliar posicions i allargar fraternalment la mà. Però no va ser pas així.

La qüestió és que Waterloo —amb una indissimulada irritació— de seguida es va afanyar a negar l’evidència per tal de no reconèixer que gràcies a la defensa de Junqueras respiraven més tranquils. Era una actitud tan mesquina com nècia. Però d’altra banda comprensible vista la confrontació que es predica i que passa per penjar a Junqueras tota llufa per contrast amb l’abnegada actitud del món de Waterloo, cada cop més maniqueu.

Waterloo de seguida es va afanyar a negar l’evidència per tal de no reconèixer que gràcies a la defensa de Junqueras respiraven més tranquils. Era una actitud tan mesquina com nècia

En lloc de celebrar la resolució del TGUE i abraçar Junqueras van correspondre amb una actitud agre, restant qualsevol mèrit i subratllant que l’avui reconeguda doctrina Junqueras era en realitat la doctrina Musotto, un cas que es remuntava al 2003 i que ningú no havia verbalitzat —ni remotament— fins que Junqueras obté el pronunciament del TGUE.

És en aquest context que cal entendre, la reacció desaforada de les terminals de Waterloo posant el crit al cel per la derogació de la sedició és, també, un problema de protagonisme. Tot i que no únicament. En el fons és la mateixa reacció a la doctrina Junqueras quan van voler imposar tot rondinant el relat sobre la doctrina Musotto. En aquest cas, amb un pas més en aquesta espiral de confrontació caïnita. Ara, pretenent demonitzar la derogació de la sedició que d’haver estat negociada per Waterloo s’hauria celebrat amb pompa i tots els honors. Menció a part mereix la fabulació i la conspiranoia sobre agendes ocultes i perverses.

Si fa no fa ja va passar amb els indults, blasmats com un acte de rendició. Indults gràcies als quals Jordi Turull, secretari general de Junts, no dorm a la presó. Tot avenç, tot pas endavant, tot procés de diàleg i negociació és rebutjat amb menyspreu des d’un maximalisme de retòrica entre buida o fantasiosa i tot sovint contraproduent.

La pregunta és fins quan. El cinquè aniversari de l'1 d’Octubre no és que fos patrimonialitzat —que també— és que sobretot va ser liquidat el seu esperit, empetitit messiànicament. Ni rastre d’allò que va ser ni d’allò que el va fer possible.