Els escarafalls davant el manifest de l’ANC per l’Onze de Setembre han estat tan legítims com sorprenents. Els de Feliu no diuen res que no respongui a una inèrcia verbalitzada reiteradament. Res de nou en una deriva que, en tot cas, s’ha accentuat en paral·lel a la pèrdua de representativitat i influència d’una entitat que va néixer heretant el llegat de la Plataforma pel Dret a Decidir.

Els plantejaments de l’ANC fa anys que representen una facció de l’independentisme. És la que clamava "Obriu les presons", una demanda se suposa que adreçada per damunt de tot al president Torra, que al seu torn s’espolsava les puces i traslladava l’exigència a la consellera de Justícia, Ester Capella. Les coses del Torra, com el seu hilarant "apreteu!" quan era el president de la Generalitat, encara que no sempre exercís amb plenitud. Waterloo era omnipresent.

El punt més notable d’inflexió —tot i que amb anterioritat ja s’havia produït l’assalt partidista a la presidència de l’entitat el maig del 2015— es produeix quan l’ANC s’alinea amb Junts per Catalunya a les eleccions de desembre del 2017. El més inquietant, des d’un punt de vista estrictament democràtic, és que va plantejar que no reconeixeria cap altre president que no fos Puigdemont. Òbviament, el dard era per a Oriol Junqueras, aleshores a la presó d’Estremera. Una invectiva que posava en qüestió la legitimitat dels vots d’una contesa electoral que, si bé va ser convocada per Rajoy, va comptar amb l’acceptació de tots els partits. Alhora, evidenciava el partidisme descarnat d’un sector majoritari de l’entitat que va imposar la seva tesi en descarada connivència amb una de les formacions polítiques en disputa. Com que finalment el designat per Puigdemont per presidir la Generalitat va ser Torra, també de Junts, a l’entitat li va semblar bé.

Els plantejaments de l’ANC fa anys que representen una facció de l’independentisme

Tampoc és cap novetat que l’ANC flirtegi, en el manifest, amb la presentació d’una candidatura electoral pròpia, una llista que cal interpretar al marge dels partits. És l’enèsima ocasió. El cert és que l’ANC fa anys que mostra la intenció d'impulsar una candidatura pròpia, una possibilitat que després mai s’ha atrevit a concretar. Amb una mitja excepció: va avalar i finançar la candidatura de Primàries a l’alcaldia de Barcelona. Del tot no va acabar de rutllar la proposta electoral. Primàries no va obtenir representació malgrat engrescar una respectable quantitat de persones en el llançament de la candidatura. En proporció, molt per damunt dels vots que efectivament després va obtenir. Per contra, probablement va afeblir la candidatura d’Elsa Artadi, que va protagonitzar el pitjor resultat de la història —d’aquest espai polític en permanent controvèrsia i refundació— a la capital catalana.

A Primàries —salvant les distàncies que no eren pas poques— li va passar com a Nacionalistes d’Esquerra el març de 1980. Els de Jordi Carbonell van omplir de gom a gom el pavelló d’Esports de Barcelona —i amb tot el glamur i suport explícit de personalitats— mentre que els d’Heribert Barrera tot just feien un modest míting final amb uns centenars de persones. Barrera va fer 14 diputats i N d’E ni un.

El que faria electoralment l’ANC és una incògnita, perquè explícitament mai no s’ha testat en uns comicis populars. Si bé s’intueixen dues més que plausibles prediccions. La primera, sense l’aval de Puigdemont —erigit en icona d’aquest independentisme abrandat—, difícilment se’n sortirien. I segona i en qualsevol cas, difícilment caçarien més vots dels que ara ja té la marca Junts. O més aviat en tornarien a centrifugar.

La realitat és que el quart espai ja existeix. Només que ara, electoralment, és una de les ànimes que batega al si de Junts. En cas d'escindir-se, no sumaria nous vots a la causa que amb tanta vehemència es proclama defensar. Hi hauria, això sí, si reeixís, un independentisme sense màcula, nítid com una patena. A l’espera d’una proposta que encara ho fos més. Sempre n’hi ha un disposat a ser més pur.

No és tan concloent això de tocar fons. Sempre es pot seguir cavant.