Pocs segons abans de llevar-me, tafanejo piulades al mòbil i veig la ciutadania virtual molt indignada amb el fet que un entrenador de futbol hagi gosat aplaudir el discurs –infecte– del seu cabdill i amb la temeritat d’una jugadora catalana del mateix esport (darrerament, vivim guiats per la bimba) d’adreçar-se en espanyol a una audiència global en ocasió de rebre un premi. Tant li fot si jo considero aquestes accions espantoses o passables des de l’àmbit de la moral i la política; em sorprèn, abans que res, la frisança de la turba de can Musk a l’hora d’aprofitar els primers minuts del dia per esmenar figures públiques. Les circumstàncies de cadascuna, les pressions que han rebut –totes humanes i qui sap si comprensibles– a l’hora de comportar-se de tal forma o (oh, pecat!) la simple possibilitat que l’hagin espifiada no entra a l’equació. L’única germanor de la manada és l’esmena.

He dedicat tones d’hores a estudiar una professió que es basa en el dubte metòdic (i radical) i en què la virtut és una cosa tan difícil d’escatir que duem 2.500 anys amb el tema i encara arrufem el nas per trobar-ne la definició. Però la xarxa té al·lèrgia a la incertesa i és poblada d’una gent que no només té el monopoli de la probitat i vomita molta colònia, sinó que basa la seva existència en l’imperatiu de compartir un judici sumarial. La cosa va més enllà d’allò que els ianquis anomenen virtue signaling (l’excessiva necessitat de fardar d’allò que tot déu assumeix com a bo per fer-se l’ànima bella); ara la bonhomia l’has de complir sota amenaça d’una fàtua d’anònims que fan de baròmetre al núvol. No m’estranya que l’Elon hagi rebatejat l’invent amb una X ben majúscula, perquè això de l’ètica consisteix a ratllar compulsivament els errors aliens amb l’avidesa (i la màscara!) del Zorro.

Les tiranies sempre acaben amb una decapitació exemplar; i ara, per si no fos prou, fins i tot la mateixa mort serà televisada

Jo estimo la gent que s’erra, perquè sense badades la vida seria una autèntica tifa. De fet, adoro les meves pífies amb la nostàlgia d’una padrina que mira l’àlbum fotogràfic dels seus amics traspassats. No puc imaginar una vida més dissortada que la d’un hom que no hagi experimentat el principi tremolós d’un galimaties i desconfio plenament de tota aquesta aristocràcia de la virtut que sembla haver nascut amb el manual del perfecte quedabé sota l’aixella. Tots hem aplaudit o hem improvisat cara de circumstàncies davant fets execrables; tots, si és que hem viscut escenaris de mínima complexitat, ens hem vist obligats a repetir la dutxa matinal davant d’una situació on empràvem els altres com a mitjans o oferíem la nostra carcassa com a moneda de canvi. En teoria, d’això només se’n salvaven els monjos, i l’experiència ja ens ha ensenyat on acabava la seva castíssima rectitud moral...

Això s’ha esdevingut en particular al món del periodisme, un univers especialment afectat pels nous dispensaris de l’ètica on idees com ara el context d’una situació aparentment feridora o, simplement, preguntes com ara un simple “vols dir?” ja provoquen que una legió de parroquianes t’acusi d’encobrir els cirurgians d’Auschwitz. És una sort que tota aquesta penya estigui més aviat poc documentada i no s’ocupi de biografiar als grans homes i dones del passat (trieu el sant que més us plagui, fins i tot a la vida més angèlica hi haurà un quelcom vergonyós) i que també, tot i la seva presència creixent a les universitats del planeta, no tinguin com a dèria examinar obres d’art. A ulls d’aquesta tirania virtuosa no existeix la possibilitat ni d’abraçar una conversió; agafis a qui agafis, d’Homer fins a Wagner, sempre hi haurà motius per censurar-ne algun verset.

Deuen ser coses de l’edat, perquè a mi cada dia m’apassiona més el que no entenc o fins i tot allò que em molesta d’altri. Justament per aquest motiu (que a casa som de Nietzsche) sempre he preferit enorgullir-me molt més del meu vòmit que no pas del meu perfum, i és així com he exhibit les meves cagades de wanderer de tres al quarto amb l’alegria d’un repartidor de còmics als Encants. He vist massa amics devorats per la seva pròpia pretensió d’ésser perfectes; quan els arriba una fallida, per banal que sigui, no els salva ni una piscina banyada amb gotes de Rivotril. Per això planyo tantes deesses de la virtut. Les tiranies sempre acaben amb una decapitació exemplar; i ara, per si no fos prou, fins i tot la mateixa mort serà televisada. Ara ja pots compartir l’article i, sobretot, no deixis d’esmenar-lo i consultar el manual freudià per veure quants pecats amaga una prosa tan xarona.

Afanya’t. Comparteix!