Encara recordo un butlletí intern d’Unió Democràtica de Catalunya en el qual un tal Josep Enric Millo, preguntat sobre què desitjava per a Catalunya en el futur, responia textualment “la plena sobirania”. Això era abans que el 2003 el partit de Josep Antoni Duran i Lleida, que en el seu 85 aniversari va quedar liquidat amb un deute de 22 milions d’euros, no el deixés encapçalar la llista per Girona. Cap problema. Millo va trucar a Joan Puigcercós i tot fent el cafè al bar Núria de la plaça del poeta Marquina de Girona, li va demanar entrar a ERC. L’expresident d’ERC li va dir, segons ell mateix ha relatat, que el camí de la democràcia cristiana a l’esquerra laica era complicat, sobretot si es feia en dues setmanes. Millo sempre ha assegurat que va ser ERC qui va trucar a la seva porta. Deia que ell se sent humanista, d’inspiració cristiana, moderat i de centredreta. I catalanista. El nostre home no va arribar a parlar amb el PSC, com li va recomanar el de Ripoll, i va acabar fitxant pel PP de Josep Piqué, que en aquella època intentava un gir catalanista. No sé si els sona això del gir. Després, com són les coses, Millo s’ha barallat per Twitter amb un altre Piqué, el central del Barça, sobre el paper de Jordi Cuixart el 20 de setembre, poc després d’haver explicat al Suprem la trampa del Fairy i justificar la violència policial de l’1-0, incapaç de tancar bé un episodi que l’acompanyarà tota la vida.

Bé, sigui com sigui, el cas és que Millo va passar de demanar la plena sobirania de Catalunya, a gestionar el 155, és a dir, la suspensió de l’autonomia de Catalunya, cosa que no ha estat premiada pel seu partit, bàsicament perquè Millo va apostar al cavall perdedor anomenat Soraya Saénz de Santamaria davant de Pablo Casado, que no li ha donat ni una engruna. De fet, en una cursa embogida aturada, un cop més, per les urnes, va enviar a Catalunya una marquesa desenfrenada com a Virreina, que ha hagut de fugir amb la cua entre cames perquè no l’han votat ni els seus, indignats amb un llenguatge i un missatge ofensiu i maleducat.

El cas és que Millo va passar de demanar la plena sobirania de Catalunya, a gestionar el 155, és a dir, la suspensió de l’autonomia de Catalunya

Millo podria explicar la seva experiència de moltes maneres. Podria explicar els seus arguments. I segur que trobaria comprensió i empatia. Perquè segur que tampoc ho ha passat bé. Però si vostès es pensaven que Millo havia escrit ja el seu final polític, estaven  molt equivocats. Coherent amb la seva trajectòria, amb la direcció del seu viatge, en una cursa cap enlloc, ara és el nou responsable d’Exteriors de la Junta d’Andalusia. Sí, perquè segons ha explicat a Susana Griso, va néixer a Catalunya “per casualitat”. De fet, ha vingut a dir, que hauria d’haver nascut a Andalusia i tenir accent andalús. Hagués pogut dir també, com l’acudit que els andalusos neixen on volen. De fet, hauria d’haver dit, que és la veritat, que és igual on hagis nascut. Però ha de justificar què en sap ell d’Andalusia per ocupar ara un càrrec de representació.

Ara bé, aquest no és el problema. El problema és que Millo, l’home que volia la plena sobirania de Catalunya, l’humanista, ha fitxat per un govern conegut arreu com el trifachito. Sí. Millo ha passat de voler la plena sobirania de Catalunya a treballar per un govern que té el suport de l’extremadreta espanyola. El problema és que l’home que volia la plena sobirania de Catalunya, va tancar les delegacions a l’exterior de la Generalitat, demonitzades pel PP i per ell mateix anomentant-les “ambaixades”, i ara és el responsable de l’acció exterior de la Junta d’Andalusia, l’autogovern de la qual, per cert, es regeix per un estatut copiat literalment del català, però que no va ser portat pel PP al Tribunal Constitucional, ni s'hi van recollir firmes en contra, quan ell ja era al PP. Millo s'autodenomina democristià, però és marxista. De Groucho. Per tal de tenir un càrrec i la nòmina corresponent, pot tenir uns principis o uns altres. Però hauria de reflexionar sobre una altra màxima marxista: mai acceptaria pertànyer a un club que acceptés algú com jo.