Per frenar l'expansió del coronavirus, Itàlia ha ordenat per decret que els clients dels bars i restaurants de les zones més afectades hagin de mantenir una distància mínima d'un metre entre ells. Bé, d’entrada s’ha de dir que és una cosa complicada en molts establiments que, per treure rendiment a l’espai, posen els tamborets de la barra a tocar un de l’altre o, el que és pitjor, les taules tan a prop que qualsevol conversa mínimament íntima es veu afectada pel pudor que causa que t’escoltin els del costat. Així que, mireu, aquesta mesura transitòria seria digna de ser estudiada com a estable en el futur. Ja sé que més enllà d’això, crida l’atenció que la mesura sigui guardar un metre de distància, però en cap cas tancar els bars. Això mai. Però la decisió de les autoritats italianes no és tan innocent com sembla. Ja veureu.

Trump, Johnson o Salvini juguen amb la por a algunes conseqüències de la globalització per obtenir rèdits polítics. És igual que el món hagi anat sempre millor quan hi ha hagut un lliure intercanvi d’idees, de persones i de béns. Ells fomenten la por

La mesura forma part del pla de xoc aprovat pel govern de Giuseppe Conte i vincula els pubs i establiments de restauració de l'anomenada zona groga del coronavirus: les regions de l'Emília-Romanya, la Llombardia i el Vèneto i les províncies de Pesaro i Urbino i Savona. És una de les mesures, doncs, que ha començat a Itàlia, però que de mica en mica es van estenent i van arribant, per exemple, a Espanya. Aquí encara no s’ha prohibit el contacte als bars, però paradoxalment ja pots fotre el camp de la feina si creus que la teva empresa no està fent res per lluitar contra el coronavirus (i aviat en veurem tancar alguna) i ja perilla el Barça-Nàpols. I tot això passa just en el moment en què la UE dona suport a un govern com el grec que està intentant mantenir brutalment a distància als refugiats sirians. Com si fossin un virus. O, al revés, Europa ―curiosament començant per Itàlia― comença a tractar el virus com si fossin els refugiats. No. La mesura del metre de distància no és tan innocent com sembla.

Quan Europa, un lloc encara privilegiat al món, té por, posa barreres, murs, fronteres i tota mena de mesures per evitar que entri un virus o per evitar que entrin uns refugiats. Primer s’encarrega la feina bruta a Turquia. O la Xina. Després corre el risc de ser tan autoritària amb uns pobres nàufrags com per contenir un virus. El més bèstia de tot plegat és que el que semblava que no aconseguirien Donald Trump, Boris Johnson, Mateo Salvini i tota la internacional neofeixista, ho està aconseguint un virus. O, millor dit, la por a un virus. Trump, Johnson o Salvini juguen amb la por a algunes conseqüències de la globalització per obtenir rèdits polítics. És igual que el món hagi anat sempre millor quan hi ha hagut un lliure intercanvi d’idees, de persones i de béns. Ells fomenten la por. La por a les noves idees, als immigrants o el lliure comerç. Però, ah, el que no havien aconseguit encara, que és conquerir les ments de la majoria de ciutadans del món, resulta que ho està aconseguint un virus. O, millor dit, la por a un virus. O, millor dit, la pèssima gestió informativa d’una crisi sanitària que ens porta de cap a una crisi econòmica.