Quan tots vèiem els mateixos programes a la tele, els directius de les cadenes parlaven de la senyora de Conca com a mesura de l’espectador mitjà a l’hora de pensar continguts que no molestessin ningú, especialment en les sèries de ficció. Afortunadament, això que algú decideixi què has de veure (o llegir o escoltar), s’ha acabat. El món s’ha fet més horitzontal. Però, alerta, això també té els seus perills.

També afortunadament, les opcions polítiques s’han diversificat, principalment per errors dels grans partits. Però això també té la seva part negativa. Han aparegut ofertes que defensen respostes massa senzilles a problemes complexos. Ara hi tornarem.

Ara hem sabut que a Downing Street van fer una festassa en plena prohibició de reunions socials. La Comissió Europea ha donat suport a la possibilitat d’imposar proves PCR a les persones que vagin d’un país a un altre de la Unió, encara que estiguin vacunades. I, a Catalunya, el Govern ha decidit que els Mossos i les policies locals facin inspeccions aleatòries als bars per comprovar que els clients tenen el passaport Covid. No, les restriccions o retallades de drets no eren excepcionals. I cada vegada hi ha més malestar. Per què? Per esgotament, òbviament. Als ciutadans (parlo ara de catalans i espanyols) se’ls va demanar quedar-se a casa. I s’hi van quedar. Se’ls va demanar fer esport no més enllà d’un quilòmetre de casa. I van complir. Se’ls va prohibir sortir de la comarca. I no ho van fer. Se’ls va demanar que portessin màscara pel carrer. I es van posar la màscara. Se’ls va aplicar un toc de queda nocturn. I es van quedar a casa. I se’ls va instar a vacunar-se. I es van vacunar. Ho han complert tot. I, malgrat tot, els líders polítics del primer món, segueixen restringint. Perquè ara hi ha una variant molt contagiosa —que no vol dir obligatòriament més perillosa— que ve de Sud-àfrica. I tenen por. Alhora que la comunitat científica alerta que la pandèmia no s’acabarà fins que no estigui vacunada tota la humanitat.

Internet ha permès una atmosfera de desconfiança cap a les institucions, en bona part per culpa dels populistes i un replegament col·lectiu al confortable biaix de confirmació. Certament, ja no som capaços de tenir un imaginari col·lectiu

Vegem-ho, doncs. Hi ha un consens que diu que els humans no haguessin arribat on hem arribat si no fos per la capacitat de cooperar. Ja se’ns hauria menjat un lleó. O un virus. Perquè sí, l’últim gran exemple de cooperació ha sigut desenvolupar unes quantes vacunes en un temps rècord. Però ara ve el problema. De què serveix això si no som capaços de fer-les arribar a tothom, però és que tampoc som capaços que es vacuni tothom que pot?

Comencem pel primer punt, que és la responsabilitat dels polítics. Més de 5 milions de persones mortes després, i un any després de l’inici de la vacunació, s’han punxat 8.000 milions de vacunes al món: 149 per cada 100 habitants als països rics. 9 per cada 100 als pobres. Cosa que fa fàcil explicar per què en un món tan intercomunicat, malgrat tot, van arribant noves variants. Covax només ha distribuït 600 milions de dosis en 144 països, quan el seu objectiu era repartir 2.000 milions i quan en fan falta 10.000 milions. I això passa perquè els països rics han acaparat la majoria de les vacunes, segons l’OMS. Egoisme que no serveix per res, com hem vist amb l’arribada de l’òmicron.

Però anem a la segona part. Els països rics han acaparat la majoria de vacunes, però, ah, encara hi ha massa gent que no es vol vacunar. I això ja no és culpa dels líders. Bé, d’alguns sí.  El columnista del New York Times Farhad Manjoo hi aporta una explicació: Internet ha permès una atmosfera de desconfiança cap a les institucions, en bona part per culpa dels populistes i un replegament col·lectiu al confortable biaix de confirmació. Certament, ja no som capaços de tenir un imaginari col·lectiu. L’absència de la señora de Cuenca més l’aparició dels Donald Trump de torn ha sigut letal. El món de Netflix té molts avantatges, però també inconvenients.

Que l'única solució, com en tota la història de la humanitat, és la cooperació potser ho veurem quan un virus més letal sorgit de qualsevol racó de món ens faci caure com mosques i quan el clima extrem inundi casa nostra. Perquè, sí, aquesta mateixa absència de cooperació per dalt i per baix passa igual amb el canvi climàtic.