L’any més estrany del món ha alterat tantes coses que en ple setembre veiem els play-off de l’NBA i el Tour de França, que era ideal per a les migdiades del juliol i ho és menys per a l’inici del curs, encara que teletreballem a casa. I, com que ara podem dormir menys estona, m’he adonat de l’enorme quantitat de rotondes que es veuen durant el recorregut de la prova. I he certificat que, efectivament, això de les rotondes és una epidèmia. Llegeixo a Carlos Arribas a El País explicant que França és el paradís de les rotondes, que en construeix més que cap altre país europeu i que, en l’etapa de dimarts, se’n van comptar 78, una cada dos quilòmetres. Tot un rècord. El 1996 es van comptar només 190 rotondes en 3.700 quilòmetres de Tour. Aquest 2020 en són 500 en 3.484 quilòmetres. Una plaga.

Però això no és tot. Vostès coneixeran aquells passos de vianants —o no— elevats, que atempten contra la suspensió del seu cotxe amb l’excusa que disminueixi la velocitat. Doncs bé, les carreteres del Tour n’estan plenes. Però hi han de sumar voreres de formigó que estrenyen carreteres, jardineres de tota mena i condició i, fins i tot, carrers on s’ha tret l’asfalt i s’han posat amb llambordes perquè fa més bonic. En fi, que el recorregut del Tour sembla, gairebé, Barcelona. Dic gairebé perquè no he vist una cosa més perillosa en un carrer que els blocs de formigó que ha posat l’equip d’Ada Colau, autèntics ganivets per a cotxes, motos i bicis i, sobretot, per als inconscients vianants que hi volen seure. Bé, això ja ho resoldrà la fiscalia, però, tot sigui dit, la persecució del cotxe particular a Barcelona no és proporcional a l’alternativa que s’ofereix. I això no és un problema que hagi de resoldre sola l’alcaldessa. És un problema metropolità i més enllà, que diria Buzz Lightyear.

Les rotondes expulsen vianants i són dramàticament perilloses per als ciclistes, quan ens omplim la boca amb el discurs del medi ambient

Però, tornant al Tour, explica el mateix Arribas que els anomenats punts durs s’han multiplicat per sis en 25 anys. I que els senyals de tota mena, molts a les entrades de les rotondes —impossibles de llegir—, s’han multiplicat per quatre. Total, que encara és estrany que no hi hagi més accidents, perquè si tot això ja és un perill per al cotxe, no li explico per al ciclista.

És veritat que, tècnicament, una rotonda permet centrifugar els vehicles i distribuir-los sense embussos, perquè no hi ha semàfors. Certament, sembla que l’invent és francès, perquè al país veí es van fer les primeres rotondes urbanes com la plaça de L’Étoile de París, per ordenar el trànsit de carruatges. Però va ser a Anglaterra als anys seixanta on es va implantar la rotonda per circular de manera sistemàtica per les interseccions de carreteres. França, de nou, hi va introduir la decoració al centre als anys setanta, sobretot a les entrades de les poblacions. Però ha estat Espanya, sempre tard i superlativament, qui ha sublimat aquest art. Potser França és el lloc on hi ha més rotondes del món, però en els últims 30 anys a Espanya se n’han fet per sobre de les seves possibilitats.

Les rotondes potser aniran molt bé per regular el trànsit, però són punts negres per als cotxes encara que es disminueixi la velocitat. I, sobretot, expulsen vianants —no són places— i són dramàticament perilloses per als ciclistes, quan ens omplim la boca amb el discurs del medi ambient. Les rotondes potser aniran molt bé per regular el trànsit, però —malgrat que hi ha competició sobre el mal gust per decorar-les— fan que tots els pobles i ciutats s’assemblin, també a les seves perifèries, plenes de rotondes, de gasolineres i de polígons. Fa no tantes dècades, els pobles i ciutats també s’assemblaven, però s’assemblaven per les carreteres d’accés. Rectes i amb els plataners alineats, amb ombra a l’estiu i fullatge a l’hivern. Una imatge que s’assembla més a la civilització que aquesta modernitat en forma de gall d’indi i faisà, com una rotonda que hi ha a Jaén.