A l’últim partit de la primera volta de la temporada 2002-2003, el 26 de gener del 2003, el Barça de Van Gaal va perdre a Vigo i en arribar a l’aeroport d’El Prat, un grup de socis va estar a punt d’agredir Joan Gaspart mentre demanava “per caritat humana” que el deixessin en pau. El gasparisme (2000-2003) va significar una de les crisi més greus de la història del Barça. Abans d’aquell episodi, el 15 de desembre del 2002, el Sevilla havia derrotat el Barça al Camp Nou i allò va significar la mocadorada més bèstia de la història del club a un president, amb aquella imatge de Gaspart sol a la Llotja, sense voler marxar, expiant els seus errors. Caritat i expiació. Adeu de Gaspart i arribada d’Enric Reyna, que si no va empitjorar Gaspart, va ser perquè no es podia empitjorar més.

Després d’allò va arribar Joan Laporta i la història del Barça va fer un tomb. La història del Barça, he escrit. Perquè malgrat el drama esportiu i social i les denúncies de corrupció, al club no li van canviar el nom. El Barça ha seguit sent el Barça. El Futbol Club Barcelona. No es va passar a dir a Junts pel Barça. O la Crida Nacional pel Barça. O el FutCluBar. Ja em diran vostès com animarien els seguidors: FutCluBar! FutCluBar!

I com que s’han canviat de nom, doncs ara tothom vol ocupar “l’espai de l’antiga Convergència”

En fi, recordo això perquè no cal ser un expert en naming per entendre el que Pablo Iglesias ha admès ara sobre el cacau mental que té cada cop que va a fer campanya en algun territori amb el nom de la seva formació. Seria més senzill si tots fossin podemites. Igual que li seria més senzill al votant triar la papereta de Convergència en lloc dels tres mil invents de noms que s’ha anat traient de la màniga per enterrar els pecats de Jordi Pujol, que també s’ha dedicat a l’expiació, però en el seu cas desapareixent de la vida pública. Aquest, que no és anecdòtic, és un dels grans errors de Convergència. Deixar de dir-se Convergència. Al cap i a la fi, tothom parla de l’antiga Convergència, els postconvergents o l’espai de l’antiga Convergència. El PNB no ha canviat mai de nom. Ni tan sols després del Pla Ibarretxe. Ni ERC. Ni el PSOE. I no serà que el PSOE no ha passat per moments baixos i per vergonyes polítiques.

I com que s’han canviat de nom, doncs ara tothom vol ocupar “l’espai de l’antiga Convergència”. Fins i tot l’antiga Convergència vol ocupar l’espai de l’antiga Convergència. Es van avergonyir de Jordi Pujol i ara resulta que volen recuperar el que, després de la confessió del juliol d’ara farà 5 anys, es van oblidar de reivindicar. És clar. Pujol va inventar la fórmula de la Coca-Cola. Dita pal de paller. O dita catch all party. Un gran moviment que agrupava des de la socialdemocràcia a la democràcia cristiana, passant pels liberals, i des dels independentistes als unionistes. Però, és clar, Pujol era capaç de ser Bismarck i Bolívar. I ara aquest món se’l disputen els que volen ser Bismarck, els que volen ser Bolívar i els que volen ser Bislívar. I no em facin dir qui vol ser què. Però se’l disputen des de Marta Pascal i els exconvergents damnificats pel puigdemontisme –els Campuzano, Xuclà o Recoder i, en un futur, Santi Vila– que aspiren a ser el PNB (si Puigdemont no deixa les regnes de l’espai i Artur Mas i altres veterans no se’n surten de la seva voluntat de centrar i ordenar l’espai), passant per  les restes del naufragi d’Unió –de Lliures a Units– fins a Manuel Valls i el dubte de si serà a la Lliga Democràtica. I, per cert, tot això passa com a conseqüència d’això que en diuen procés, però en el fons no deixa de ser, encara, la reordenació del mapa del postpujolisme. Aquesta és la magnitud del personatge.

Sigui com sigui, no és poca cosa. Ara, facin el que facin, sisplau, encara que el govern de la Generalitat tingui ara mateix la pitjor imatge de la seva història –està en l’etapa Reyna i no parlo de ciclisme– no cal que li canviïn el nom, que va costar molt fer entendre pel món que Generalitat de Catalunya no era una companyia d’assegurances.