L’aviat nounat, però encara nonat president Pere Aragonès, i malgrat tot vicepresident en funcions en funcions de president de tota una Generalitat, es va plantar l’1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, i va dir que calia posar en marxar les institucions del país per poder fixar un salari mínim, una nova política industrial, afrontar la precarietat dels joves i millorar les condicions de tots els treballadors. Magnífic.

Però, amb el respecte degut. Primer, les institucions del país, no sé si se n’han adonat, ja estan en marxa. Segon. Potser no li agrada la seva composició, però qui es pensa que ja està governant a Catalunya? Diria que el seu partit. Tercer. M’imagino que l’Honorable i futur Molt Honorable sap qui és el conseller d’Economia. Ell mateix. I quart i última, però no menys important. Si volen que la gent tingui sous dignes, que funcionin els diferents sectors econòmics, que els joves surtin de la precarietat i que les condicions generals dels treballadors millorin, el primer que poden fer és deixar treballar a la gent. Sisplau.

I ja sabem que no ho fan per molestar, però porten un any sense deixar-ho fer a moltíssims sectors, amb una gestió de la pandèmia perfectament descriptible, que s’ha basat només en les dades epidemiològiques. Que és molt important. Però això no és salut pública, això és la dictadura dels epidemiòlegs. La salut pública són moltes més coses. Potser quan Aragonès diu que cal posar en marxa les institucions ho diu perquè a Catalunya ha governat un ens opac de nom Procicat, com abans va governar un estat major. I, clar, hauria de tornar a governar el Govern, sisplau. L’Aragonès que ara està tan preocupat, només ha sortit ara a donar bones notícies sobre vacunació i el final del toc de queda.

Dol a l’ànima com l’esquerra espanyola i catalana han gestionat la pandèmia de manera autoritària, sense confiar en els ciutadans, deixant la bandera de la llibertat en mans equivocades

Escric tot això perquè es veu que les eleccions de Madrid consistien en aturar el feixisme. I no, les eleccions de Madrid eren un plebiscit sobre la manera com Isabel Díaz Ayuso ha gestionat la pandèmia. El liberalisme costumista, la promesa d'abaixar impostos, però, sobretot, viure més que sobreviure. Hi estaran d’acord o no, però sobren analistes per interpretar el que pensa la gent de Madrid, i no només els cayetanos del barri de Salamanca. N’hi poden dir llibertat, però, en realitat el que ha passat és que la gent el que vol és que la deixin en pau. I en aquest cas, en pau no és la caricatura de fer una canya, és que la deixin treballar. Després ja discutirem si t’han de cruixir a impostos o abaixar-los i la qualitat dels serveis públics, òbviament millorable a Madrid, i d’aquí el bon resultat d’una candidata seriosa i progressista com la metgessa Mónica García.

En canvi, dol a l’ànima com l’esquerra espanyola i catalana han gestionat la pandèmia de manera autoritària, sense confiar en els ciutadans, deixant la bandera de la llibertat en mans equivocades. O no. Pedro Sánchez feia discursos pensant que la gent és idiota i a Catalunya hem hagut d’aguantar una gimcana patètica d’ara obro, ara tanco, ara esmorzo, ara dino, ara el municipi, ara la comarca  i amb improvisació final inclosa. Deixin en pau a la gent. Hi ha una unanimitat preocupant en tot l’eix nacional i social sobre el fet que aquest ha sigut el pitjor govern de la història, durant i abans de la pandèmia.

La gestió sanitària, que no ens enredin, no és científica, és política. Té ideologia. I per ideologia, és només un exemple, han arruïnat les pistes d’esquí, perquè fa pijo, quan tenien solucions per evitar-ho. I he escrit que la pandèmia l’ha gestionat l’esquerra catalana, perquè Junts per Catalunya no sé què és ni què ha fet. No sé si és el Jordi Sànchez que ve d’ICV o és el liberal Ramon Tremosa. Però, si Junts els hereus dels votants l’espai convergent, si no és per fer la independència, que no la faran —no ens prenguin per enzes—, no veig per què han de pactar l’aigua i l’oli. No es posen d’acord a l’hora de governar i regalen l’oposició. Se’n diu pacte contra natura.