Els processistes són ells. Es mofen del procés, però viuen del procés i sense el procés no serien res. No volen que s’acabi mai. No volen cap acord. S’omplen la boca amb la suposada falta de convivència a Catalunya i no fan res per cosir la societat teòricament trencada que tant diuen servir. Ho fan per odi o ho fan per càlcul electoral. I, francament, no sé què és pitjor. Davant la possibilitat de trobar una sortida política a l’actual atzucac, no seuen a cap taula, només es comporten com a quinquis de la política. Són uns irresponsables, són uns incendiaris. I són molt previsibles.

El gran èxit de José María Aznar ha sigut ideològic. Ha sigut de marc mental. Ha sigut imposar un nacionalisme espanyol excloent. Que topa a Catalunya amb una altra hegemonia, la del gran èxit de Josep-Lluís Carod-Rovira, la d’un independentisme en construcció. Per cert... s’ha escrit, segurament amb raó, que Vox és fruit de l’independentisme. Que n’és una reacció. D’acord. Però no es diu, en canvi, que l’hegemonia independentista a Catalunya també és una reacció al relat de l’aznarisme. Bé, sigui com sigui, la situació actual és fruit del que ha passat a Catalunya i a Espanya en els darrers 25 anys. Des que ERC fa l’aposta independentista el 1992, que coincideix gairebé amb el moment de la irrupció d’Aznar. No és casualitat que tots dos moviments tinguin lloc al tram final del felipisme i del pujolisme. L’autonomisme eren ells. El xoc hauria arribat abans si no fos que el 1996 Jordi Pujol va pactar amb Aznar i el Majestic va ser una pròrroga. I hauria començat abans si no fos que el 1999, el PP va allargar el pujolisme fins al 2003. Segona pròrroga. I una tercera. Quan plega Pujol, Pasqual Maragall planteja el nou Estatut contra Aznar, però les mentides del PP fan que José Luis Rodríguez Zapatero arribi al poder. I s’assaja, aleshores, l’estació federal. ZP parla d’Espanya plural i intenta la pau a Euskadi i el nou Estatut, reconvertit en un cafè per a tothom. Però la crisi econòmica fa caure ZP i els tripartits. CiU i el PP tornen a ajornar en un primer moment, per quarta vegada, un xoc inevitable a partir del 2012. Les dues hegemonies han anat fent xup-xup i ja estan a punt.

Cada vegada passa igual. Qualsevol proposta que surt de Catalunya trenca Espanya

Les dues hegemonies, doncs, estan clares. I són incompatibles. Per tant, és evident que no serà el Tribunal Suprem el que les farà conviure. És evident que cal una solució política. I si ha de passar per una mediació, benvinguda sigui. Fins i tot algú podria pensar que el mateix Zapatero podria exercir aquest paper de mediació. Però té una rèmora. Li diran que no se’n poden refiar perquè és el de l’”apoyaré”. Però també és veritat que ell i Arnaldo Otegi van estar parlant llargament fa unes setmanes al caserío de Txillarre, on Jesús Eguiguren i el líder abertzale van teixir la pau sota la protecció del Mister Magorium de Lleó. Altres diran que el mediador podria ser Antonio Garrigues Walker, l’home que ja ha dit que “per solucionar el tema català fan falta bons mediadors”, que Catalunya mai abandonarà la seva reivindicació i que ha demanat un gest de grandesa.

Ara bé, el PSOE no hauria de cometre l’error del segon bienni de Zapatero: caure en el marc mental de l’aznarisme, ara reconvertit el tripartit de dretes. Cada vegada passa igual. Qualsevol proposta que surt de Catalunya (sigui un nou Estatut, sigui un pacte fiscal, sigui un referèndum, sigui una mediació) trenca Espanya. I al PP (i ara Ciutadans i Vox), s’hi sumen invariablement els barons socialistes. I cada vegada que governa el PSOE (ara amb Podemos) amb el que ells en diuen “nacionalismes perifèrics” (sigui CiU, ERC o qui sigui), la dreta munta manifestacions en contra. Són, ja ho he dit, previsibles. L'única solució que té el PSOE és entendre d’una vegada que no pot fer política amb el marc mental d’Aznar. Si la vicepresidenta Carmen Calvo vol fer una roda de premsa per parlar de la mediació el que no pot fer és explicar que només volen un secretari que convoqui els partits catalans a Barcelona perquè parlin entre ells. El que ha de fer és dir sense complexos que sí, que volen un mediador, que què s’han cregut de voler resoldre els conflictes polítics als tribunals, amb la repressió i la testosterona. Que què carai s’han cregut aquesta colla de hooligans i que “e pur si muove”. O el que és el mateix: “ladran, luego cabalgamos”.