La plantilla basca i la resposta

“A Catalunya mai hi haurà trets, però democràticament són capaços de posar l’estat espanyol contra la paret. Euskadi és un problema de violència, però no té la rotunditat de Catalunya”. La frase comença a ser cèlebre i s’ha tornat a recordar aquesta setmana arran de les detencions de nou persones acusades de terrorisme i, sobretot, per la lectura que n’han fet els partits dinàstics, amb especial interès de Ciutadans, i la Brunete mediàtica. La frase la va dir, ja ho deuen saber, Alberto Oliart, polític de la UCD, jurista i exministre de Defensa en el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo just després del cop d’estat del 23-F i fins a l’arribada del PSOE al poder. La frase, però, no és d’aleshores. La va dir l’agost del 2010 ―després, per tant, de la sentència de l’Estatut― a La Voz de Galicia. Oleart és, per tant, algú que coneix molt bé l’Estat, que no és ben bé el mateix que el govern de torn. I és una frase que li agrada recordar, a qui encara l’escolta, a l’expresident Jordi Pujol. I es repeteix sovint perquè és ideal per explicar l’obsessió de tots els aparells de l’Estat per identificar l’independentisme amb la violència.

Perquè l’Estat té la mà trencada a fer front a ETA i l’independentisme basc amb allò del “todo es ETA”, però per aplicar la plantilla basca calia trobar violència a Catalunya i, si no hi era, inventar-se-la. És per culpa d’aquesta obsessió, per exemple, que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó. Qui va ser el primer a parlar de manifestacions “tumultuàries”? El ministre Íñigo Méndez de Vigo. Cosa que li va servir, per cert ―no sé si els sonarà―, per justificar l’epifania dels piolins. El cas és que és per culpa de buscar violència on no n’hi havia que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó. Algú em pot dir per què collons, amb perdó, algú com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fa dos anys que són a la presó? Dos anys! Només això ens hauria de fer sortir cada dia al carrer i hauria de fer caure la cara de vergonya als polítics que no es planten davant de la presó de Lledoners ―i abans Soto del Real― exigint el seu alliberament. Potser poden jutjar el govern de Catalunya per haver fet encara no se sap què al Parlament... però a Sànchez i Cuixart? Què van proclamar Sànchez i Cuixart? Quina llei van aprovar? S’entén, perquè és la seva naturalesa, que el PP i Ciutadans hagin tingut l’actitud que han tingut. Però i el PSC? No es pot confondre evitar la confrontació amb dir les coses pel seu nom. La llibertat dels Jordis no enfronta catalans. Dir que és una vergonya que a Cuixart el deixin sortir sis hores de la presó ―sis hores!― per veure el seu fill no enfronta catalans. I dir que és una vergonya que Carme Forcadell ―que està on està per haver presidit l’ANC i no per haver presidit el Parlament― surti dues hores ―dues!― per conèixer el seu net, no enfronta catalans.

I, per cert, en aquest intent d’aplicar la plantilla basca, ens hem preguntat per què tots plegats hem comprat la idea que els detinguts són CDR? Què són els CDR? Teòricament, són els hereus dels Comitès de Defensa del Referèndum, ara convertits en Comitès de Defensa de la República. Però, què eren? Eren gent autoorganitzada a cada poble. Però no hi ha un líder, no hi ha una estructura, no és una banda. Són els seus veïns. És vostè. Els detinguts d’aquesta setmana tenen un carnet de CDR? Si la meva mare surt al carrer després de la sentència, serà una CDR o una ciutadana indignada? Ara que s’acosta el segon aniversari de l’1 d’octubre no està de més recordar que l'única violència que hi ha hagut a Catalunya és la dels policies que ara Fernando Grande-Marlaska vol tornar a enviar, i tinc la sensació, que al contrari que por, l’independentisme ―i també molta gent que no ho és― comença a deixar enrere el dol i que la resposta a la sentència, sense violència, sempre sense violència, sorprendrà tothom. Seran els ciutadans, que primer van ser catalans emprenyats, després indignats i ara senzillament farts, els que en marcaran la magnitud de la resposta. Això és el que volia dir Oliart quan deia que podien posar l’Estat contra la paret “democràticament”. I això és el que els fa por. Aquesta “rotunditat” insubornable que ja no poden frenar ni cimeres a Poblet d’uns polítics que es neguen a admetre que els qui els votaven ja no ho fan. D’aquesta gent han de parlar els polítics d’allà i d’aquí. Perquè, adreçat a Madrid i a Barcelona, aquests ciutadans han convertit en polític l’eslògan “jo no soc tonto”.