Luis Scola va liderar a la selecció argentina de bàsquet que ha guanyat la plata al Mundial de la Xina. Ja té els 39, però segueix tenint un rendiment envejable a la ratlla dels 40 anys, cosa que fa enveja als qui veiem com hi ha presidents de països a la trentena, com Sebastian Kurz d'Àustria. Preguntat per la diferència entre Messi i Maradona, Scola ha dit que el millor de la puça és que Messi no es tira. Li tiren coces i segueix corrent. “La cultura de la viveza, de la media trampa, de los huevos, de ganar con la camiseta, es un ancla para nosotros como deportistas y como país”, diu l’exjugador del Baskonia. L’esport com a reflex de la societat. Algú que es rebel·la contra la Mano de Dios. Una analogia del que frena l’Argentina com a país. El camí és l’esforç i la perseverança. Del no hi ha dreceres. Em sembla una gran lliçó per a l’esport, per a la vida i per a una societat. Ens hem d’agradar. També políticament.

Quan les coses han anat bé, ha sigut quan el Barça ha fet samarretes que parlaven del valor de tenir valors, perquè es transmetien

Hi poso un altre exemple. S’està jugant el Mundial de Rugby al Japó. Ahir els All Blacks van arrasar el Canadà 63 a 0. Quan els anglesos van portar el rugby a Nova Zelanda van descobrir aviat que els maoris els passarien la mà per la cara. Són els millors del món. Però la selecció de Nova Zelanda ha passat sotracs. L’últim l’explica Fermín de la Calle al llibre Con fina desobediencia. Ara hi vaig. Abans un parèntesi. El llibre es diu Con fina desobediencia perquè parla del mite de la fundació del rugby, a la universitat del mateix nom, quan el 1823 William Webb Ellis va agafar la pilota amb les mans i, “amb fina desobediència de les regles del futbol”, es va posar a córrer marcant un gol i originant el joc del rugby. I així, “amb fina desobediència”, va néixer una altra cosa. Tanco el parèntesi ―que no ho és tant― i torno als All Blacks. En un altre moment del llibre, Fermín de la Calle descriu una escena del vestidor de la selecció kiwi. “En un rincón Andrew Hore, 35 años y 88 'caps' con Nueva Zelanda, se retorcía bajo un armario tratando de recoger un rollo de esparadrapo vacío. Frente a él, mopa en mano, Richie McCaw y Keven Mealamu, daban la última pasada al vestuario”. I segueix. Quan a McCaw, tot un mite del rugby, li pregunten què fa, diu: “Deixa les coses com les has trobat”. Efectivament, els All Blacks van tenir una crisi de resultats, fins que entre directius, entrenadors i jugadors van decidir canviar la cultura de l’equip cap a la humilitat, cap a fer les coses ben fetes, cap a ser millors persones. Hi havia un equip disfuncional i hi va haver un pacte, de tots, per deixar de ser-ho. I van tornar a guanyar. Es van governar bé i van tornar a guanyar.

L’escena m’ha fet recordar la festa de Halloween del Barça a Getafe fa 4 anys. Van deixar el vestidor visitant fet un nyap. Aquell any van guanyar la Champions i mai més. I, justament, a Getafe hem tornat a debatre sobre qui mana al Barça. Segur que el vestidor ha de millorar, segur que ha de millorar la directiva i segur també que no cal que el Col·legi de Periodistes faci un comunicat, perquè hi ha casos bastant pitjors que la crítica de Piqué. Però quan les coses han anat bé, ha sigut quan el Barça ha fet samarretes que parlaven del valor de tenir valors, perquè es transmetien, i quan el que feien els altres era igual perquè la feina ben feta no té fronteres ni té rival. Ah, i dimarts va fer dos anys de l’1 d’octubre, de la violència policial que encara estem esperant que el cap d’estat condemni. Va ser el dia que a Barcelona es va jugar un partit de futbol del Barça. A porta tancada. No s’havia d’haver jugat. Però qui manava no manava prou. No hi va haver lideratge i la solució no va agradar a ningú.

Seguir amb perseverança encara que t’atonyinin, no fer trampa, fina desobediència, bon govern, pacte i lideratge. No ha quedat una mala analogia, no?