Guy Fawkes va viure només 36 anys. Va morir d’una fractura de coll. El 1604 es va unir a un grup de catòlics anglesos per assassinar el rei protestant Jaume I. De fet, va intentar acabar amb la intolerància contra els catòlics per la via ràpida, calant foc al Parlament britànic, on va introduir una vintena de barrils de pólvora. Però va ser descobert. Amb aquestes credencials es va convertir en una icona antisistema i cada 5 de novembre es celebra amb focs artificials el dia de Guy Fawkes o la conspiració de la pólvora. És el personatge que va inspirar el còmic V de Vendetta, creat als anys 80 per David Lloyd i portat al cinema el 2005 per les germanes Lana i Lilly Wachowski, amb Natalie Portman de protagonista. La careta de Guy Fawkes es va tornar el rostre dels indignats globals la tardor passada. Des dels hackers d’Anonymous fins a les manifestacions de Barcelona contra la sentència del Suprem. Tot i que, paradoxalment, Fawkes va lluitar de voluntari amb l’exèrcit espanyol a Flandes contra els holandesos. Ja se sap que la rivalitat amb Espanya no l’ha inventat Mark Rutte ni es va acabar amb el gol d’Iniesta. I ja se sap també que a Catalunya algú aspirava a ser l’Holanda del sud i no era Johan Cruyff. Però això era abans de tenir un Parlament que fa pena. I això que l’edifici sí que era un arsenal de debò. I construït, per cert, per un militar flamenc. I sí, Fawkes va morir d’una fractura de coll. Concretament causada per la corda amb la qual va ser penjat davant del Parlament.

La màscara de Guy Fawkes, doncs, va ser la protagonista de la primera part del curs al món. És aquella del somriure sobredimensionat, el bigoti de mosqueter i una barbeta vertical en tiralínies. No confondre, atenció, amb la màscara de Dalí, de rostre seriós, celles estil ZP i uns bigotis que gairebé arriben als ulls i que s’ha fet cèlebre per la serie La casa de papel. El cas és que Guy Fawkes va guanyar la batalla a Dalí, però el geni s’ha venjat en forma d’una tercera màscara, la que tots estem obligats a portar a 40 graus de temperatura. La distopia ha canviat. Ja no estem en un món en flames amb gent al carrer. Vivim en un món dominat per un virus que no es veu. Potser el món estava enfadat. Potser el món necessitava respirar i ens ha enviat a tots a casa. Aquesta setmana, prop del llac que formen les aigües de Portlligat, que manté l’aridesa, l’alegria amarga dels matins i els capvespres morbosament tristos que descrivia el figuerenc a Vida secreta, hi he vist un peix lluna, conegut també com a Mola mola. És un peix vulnerable i en perill, que segur que ha agraït el confinament. I  és un peix surrealista, digne del lloc. És un mal nedador, fa el mort mentre pren el sol, menja meduses i sembla només un cap de peix sense cua, amb el cos aplanat als laterals. Per això els alemanys en diuen cap nedador.

Però no és el peix lluna el que explica aquest estiu. 80 quilòmetres més avall, prop de la platja del Castell, hi ha la barraca d’en Dalí. La va fer construir Alberto Puig Palau després de comprar el Mas Juny a Josep Maria Sert perquè fos un taller-estudi per a Dalí, que bàsicament es va fer una foto a la porta inclinada, perquè va seguir preferint Portlligat. La casa és poc coneguda tot i que és a 5 minuts de la platja. Fent el camí em vaig trobar una senyora, amb la mascareta corresponent, que em va preguntar on era la barraca d’en Dalí. Mentre li responia, de cua d’ull, em vaig fixar en un senyor que estava ajupit al marge. Però ben visible. L’espant va arribar en veure que l’home estava literalment cagant i, posteriorment, amb tota la carn d’olla visible, es netejava el cul dels excrements expel·lits. I entre la mascareta de la senyora a 40 graus, Dalí i el senyor evacuant, vaig pensar “quin estiu de merda”. M’agradava més l’èpica de les caretes de Guy Fawkes que el surrealisme dels pobles de platja amb mascareta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
Opinió En braços de la incertesa Elisa Beni
Bea Talegón
Opinió No hi ha dret Bea Talegón