Vaig veure el partit del Madrid contra el PSG en un bar de Girona, acompanyat d'un exjugador francès de futbol. L'home va jugar amb l'Olympique de Marsella i, de fet, és de Marsella. Tot i que a Catalunya hi ha molts seguidors del Madrid, em podia esperar que m'uniria al ciutadà francès amb l'alegria pels gols de Kylian Mbappé. I dic Mbappé perquè és qui va marcar (3 vegades), però sobretot perquè no sembla que Leo Messi estigui donant als parisencs allò que Ricard Torquemada en diria la seva millor versió. Clar, si el Barça ja no juga la Champions, també em podria haver plantejat l'alegria de veure com el senyor que s'ha endut Messi i Neymar i que es pensa que amb diners ho pot aconseguir tot, Nasser Al-Khelaïfi, un home amb mal perdre i que pot acabar a la presó, acabava humiliat per un equip que no tot ho deu als diners (que també), sinó, i sobretot, a allò de "noventa minuti en el Bernabeu son molto longo" de l'enyorat Juanito.

Però no, jo vull que el Madrid perdi sempre perquè la rivalitat esportiva (i la política i social) té aquestes coses. I va resultar que el senyor que ha defensat la selecció francesa tenia unes ganes enormes que perdés el PSG. Moltes més que no pas jo que perdés el Madrid. Perquè per a la gent de Marsella, com per a la de Barcelona amb Madrid, tot el que sigui veure passar un mal moment (esportiu almenys) a París, és una alegria infinita. Així que hi va haver festa a Marsella. I hi va haver festa a Girona. També de molts aficionats locals. Perquè aquest article, com el futbol, com la política, com la vida, no és de blanc i negre.

I va resultar que el senyor que ha defensat la selecció francesa tenia unes ganes enormes que perdés el PSG. Moltes més que no pas jo que perdés el Madrid.

I és curiós perquè, el nostre exjugador francès, té arrels catalanes, com les tenen tants francesos. I, de fet, encara té família a Catalunya. Però la història, els fets desencadenats per persones que surten als llibres d'història, acaba tenint conseqüències en les vides de milers de persones anònimes. I a l'altra banda de la línia imaginaria, al sud, els seus parents parlen català i ni un borrall de francès, i dimecres, segurament, van animar mentalment el PSG, mentre el parent del nord, que té exactament les mateixes arrels, parla francès i ni un borrall de català, va animar el Madrid (el símbol polític d'una Espanya no sempre amable amb els seus fills i motiu pel qual ell és francès) perquè les decisions de gent que surt als llibres d'història van fer que ell naixés a Marsella.

De fet, als partits PSG-Olympique ja els diuen Le Classique, seguint el model del Clàssic de la Lliga espanyola. El nord contra el sud, el sud contra el domini polític, econòmic i cultural de la capital. París contra l'orgull cívic d'una ciutat complicada. Els tòpics també pesen molt: els esnobs, burgesos i elitistes contra la classe treballadora del pati de l'esbarjo capitalí i la reputació de bad boys de la ciutat de diversitat racial, cultural i perillositat.

Aquell 6 a 1 contra el PSG, amb Messi i Neymar de blaugrana, va ser tan bèstia que va entrar al diccionari enciclopèdic de la llengua francesa Larousse.

Le Classique, en diuen els francesos exportant una paraula espanyola. Com també parlen de "remontada". Tal qual. Però no de la del Madrid. El Madrid es va classificar i prou. La remuntada la va fer el Barça just cinc anys i un dia abans del partit de dimecres. Aquell 6 a 1 contra el PSG, amb Messi i Neymar de blaugrana, va ser tan bèstia que va entrar al diccionari enciclopèdic de la llengua francesa Larousse. "Remontada. Remontée de score inattendue permettant à l'équipe qui perd d'emporter la victoire dans un match de football, alors qu'il y avait un grand écart de points entre les deux équipes; par extension, victoire inespérée d'une équipe ou d'un joueur lors d'une compétition, quelle qu'elle soit".

A veure quin dia el Madrid cola una paraula a un diccionari enciclopèdic. El que fan servir els parisencs i el que fan servir els marsellesos. Que això també va d'autoestima.