El pintor Raymond Bonheur rep l’encàrrec el 1835 de pintar el retrat d’una nena de 12 anys de nom Nathalie Micas. Raymond Bonheur és vidu i pare de quatre fills, entre els quals la Rosa, que ja de molt petita té la passió de pintar animals. La Nathalie i la Rosa, aleshores de 14 anys, connecten immediatament. I allò es converteix en una història d’amor que dura 50 anys, trencant tota mena de sostres de vidre, incloent fumar puros i posar-se pantalons, prohibició que a França no es va derogar... fins al 2013.
Rosa Bonheur es converteix en mestra del gènere animalière i un dels seus quadres es titula, curiosament, El Cid. Dic curiosament perquè no hi apareix el campeador. El cas és que un marxant amic de l’artista el va regalar al Museu del Prado i potser per això va acabar tenint aquest nom. Però tot i que l’artista va rebre la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, el quadre va estar gairebé 140 anys sense sortir del magatzem del museu. Fins que el 2017, amb motiu de l’exposició La mirada del otro. Escenarios para la diferencia, que es va fer per les celebracions de l’Orgull Gai d’aquell any, El Prado va seleccionar “algunas obras icónicas y menos conocidas, como las excepcionales El Cid de Rosa Bonheur y El Maricón de la tía Gila de Goya”. Dos anys més tard, el dissenyador gràfic Luis Pastor va veure el vídeo d’una conferència de Carlos González Navarro, tècnic de conservació del museu, en el qual parlava d’aquella mostra. Quan es va adonar que El Prado tenia aquella pintura i no la lluïa, es va mobilitzar a Twitter amb l’etiqueta #UnaRosaParaElPrado.
No m’estranya que hi hagi grups de música que apostin per la sonoritat africana, el missatge que no hi ha una sola veritat i de somiar que algun dia no hàgim de lluitar per les necessitats bàsiques de la humanitat. I que per això tinguin com a símbol el lleó
El quadre és brutal. Però a El Cid no hi apareix Rodrigo Díaz de Vivar. El cid —paraula d’orígen àrab que vol dir senyor— és un lleó. Un lleó magnífic. El rostre esplendorós d’un lleó africà. Dels més realistes que segurament heu vist mai. Faré servir la descripció del Museu: “Un retrato dotado de un salvajismo vital, un alegato realista en favor de una animalidad libre donde no cabe sumisión, una metáfora de los valores instintivos y emocionales que marcaron la vida de Rosa Bonheur”. No m’estranya que hi hagi grups de música que apostin per la sonoritat africana, el missatge que no hi ha una sola veritat i de somiar que algun dia no hàgim de lluitar per les necessitats bàsiques de la humanitat. I que per això tinguin com a símbol i logotip el lleó. I no és estrany que als nens i no tan nens se’ls hagi volgut explicar amb aquest animal tan noble la tragèdia de Hamlet, el ser o no ser, la pregunta essencial de l’experiència humana. Això sí, tot i que encara que la mort del pare a mans de l’oncle és més dura que la que va escriure Shakespeare, a l’animació no hi ha incest i el final és feliç. En una es mor tothom, en l’altra canta Elton John. Mufasa només viu a Disney. A la vida real tots ens assemblem massa al rei Claudi.