Les cartes han quedat repartides després del 28-A i del 26-M. Són les eleccions, no ho oblidem, que s’han celebrat després del període convuls que va de l’estiu del 2017 al del 2019. És a dir, des dels fets de setembre i octubre a Catalunya, la presó i l’exili del govern català per l’acció judicial, el 155 per l’acció executiva i legislativa, les eleccions catalanes que han portat un president transitori, la moció de censura a Mariano Rajoy per la corrupció sistèmica del PP i el judici al Suprem. I el resultat de les urnes dibuixa un nou escenari, que amb traç gruixut diu que ERC va camí de ser la força hegemònica de l’independentisme, i la majoritària a Catalunya, i el PSOE el partit fort a Espanya. I que, aprenent dels errors d’uns i altres, s’hauran d’entendre. I dibuixa, sobretot, una Espanya que molts volen negar i una Catalunya que, com veiem aquests dies, té enemics íntims.

Que hi hagi hagut eleccions generals, eleccions municipals i eleccions europees, fa encara més urgent completar el dibuix més aproximat a la realitat amb unes eleccions catalanes

Efectivament, l’escenari diu que malgrat que cada vegada que un pres o un exiliat intenta tornar a exercir com a polític, se li talla el coll sense contemplacions, malgrat que l’independentisme ha assumit l’error de la unilateralitat, malgrat la repressió de tots els aparells de l’Estat ―perquè els estats es defensen, és el que tenen― han passat dos fets inesperats fa quatre dies. La victòria de l’independentisme a les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, a través de la capil·laritat de l’ANC. I la victòria d’Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona. No pel cognom Maragall, sinó per ERC. I això el que vol dir és que en l’independentisme hi ha una voluntat de resistència i persistència evident. Que ja es veu que té molts enemics. Però que acabarà comportant, finalment, algun tipus de proposta en positiu, i no el no a tot, no només del govern espanyol de torn, sinó de l’Estat com a tal. Inclòs, per cert, el quart poder, no tan unànime com a vegades ens volem fer creure a nosaltres mateixos.

Ara bé, que hi hagi hagut eleccions dites generals, eleccions municipals i eleccions europees, fa encara més urgent completar el dibuix més aproximat a la realitat amb unes eleccions catalanes. A Catalunya li cal un nou govern, perquè l’actual és fruit de l’excepcionalitat. Perquè li cal la legitimitat negociadora que li falta a un govern que no té, en alguns casos, ni tan sols el nivell desitjable, i al qual no se li coneix cap mena de projecte, per molt que ara ens anunciïn que el busquen. I això un país, una societat, s’ho pot permetre un temps de manera excepcional, però no massa més. I, amb el nou repartiment de cartes, o de forces, a Madrid i als ajuntaments, aquesta debilitat del govern de Catalunya fa encara més angúnia. Quim Torra havia de guardar la cadira al president legítim Carles Puigdemont. D’acord. Però un cop Puigdemont ha optat per la batalla al Parlament de Brussel·les ―batalla que va començar ahir― i haurà de deixar de ser diputat al Parlament, no té sentit, ni tan sols des del punt de vista dels partidaris de la restitució, que aquest govern segueixi. Aquest Parlament i aquest govern, són fruit, no ho oblidem, de l'aplicació del 155. Qui convoca les eleccions del 21-D és el govern espanyol. Per tant, el que toca ara és que les eleccions les convoqui lliurement el president de la Generalitat i no allargar l’excepcionalitat més enllà del que, des del punt de vista independentista, ha estat estrictament necessari. L’excepcionalitat del govern i l’excepcionalitat del Parlament. Ja sé que no es convocaran eleccions fins que hi hagi sentència al Suprem. Que aquesta pot ser una reacció, una manera de donar la veu als ciutadans. Però, sigui com a reacció o no sigui com a reacció, el curs polític 2019-2020 hi ha d’haver eleccions catalanes i com abans, millor. Amb dos anys n’hi haurà hagut prou. El bienni excepcional no pot ser trienni.