Pere Aragonès és el 132è president de la Generalitat, la més alta representació, preeminència i honor del país. Ara farà una setmana va haver d’anar d’urgència l’Alguer, a l’illa de Sardenya, perquè els carabinieri havien detingut el 130è president, Carles Puigdemont, ara eurodiputat i exiliat a Brussel·les per la persecució política del Suprem.

Després de valorar el desplaçament en avió, complicat pels pocs vols i les escales, l’equip d’Aragonès va decidir que faria el viatge en barco. Amb la companyia Grimaldi Lines. Tots els qui hagin agafat un vaixell d’aquestes característiques, els que surten de Barcelona en direcció a les illes Balears, per exemple, saben com d’ingrates són les condicions. Una velocitat vint vegades més lenta que l’avió, moltes hores sense cobertura telefònica, unes cabines de nyigui-nyogui i un menjar perfectament descriptible. Però, esclar, una cosa és agafar un ferri per anar de vacances amb la família i endur-te el cotxe per estalviar el lloguer al lloc de destí, que és la gràcia de triar el barco, i l’altra és ser el president de la Generalitat en un viatge polític. I, és clar, imaginar el president ―i al vicepresident― del país desplaçar-se en aquestes condicions, i fins i tot arribant quatre hores tard, perquè es veu que es va espatllar un motor, doncs, home, no lliga amb l’honorabilitat del càrrec.

Jo no dic que el president hagi de tenir un Air Force One, però una aeronau una mica més modesta, francament, l’hauria de tenir, com té un cotxe oficial. És per treballar. És per estalviar temps ―temps que es dedica a governar― i és per dignitat institucional. O s’imaginen Pedro Sánchez fent tot de combinacions impossibles per arribar a La Palma? Si la urgència de Pere Aragonès hagués sigut més gran encara, es podria permetre el luxe de trigar 16 hores a arribar a lloc?

Jo no dic que el president hagi de tenir un Air Force One, però una aeronau una mica més modesta, francament, l’hauria de tenir, com té un cotxe oficial. És per treballar

Sempre podria demanar un avió a l’Estat. I, si en el cas d’anar a veure a Puigdemont, no ho haguessin considerat oportú, podria respondre el que feia Zapatero quan agafava l’avió oficial per anar a mítings del PSOE: “Sempre ets president”. O recordar que Sánchez va anar a un concert del festival de Benicàssim amb l’argument que tenia un parell de reunions. O que Alfonso Guerra va agafar un Mystère per anar als toros. O que Mariano Rajoy va volar per anar a veure el debut d’Espanya a l’Eurocopa de Polònia.

Perquè, sí, els presidents espanyols tenen avió oficial. Espanya té dos Airbus 310 (el més semblant a l’Air Force One) i cinc Falcon 900 (més semblants a un jet privat) destinats al Rei, el president, el vicepresident i els ministres, algun secretari d’Estat i els presidents del Congrés i del Senat. Els gestiona el Grupo 45, la unitat de l’exèrcit amb seu a la base de Torrejón de Ardoz. Avions que paguem també els catalans, esclar. En els últims anys hi han viatjat fins a 500 persones diferents, entre càrrecs, assessors, diplomàtics, militars, periodistes, empresaris, parlamentaris i, fins i tot, parents dels polítics.

Són uns avions, per cert, que necessiten actualitzar-se, perquè tenen més de 30 anys, però cap govern s’atreveix a fer-ho ―i això que no seria la primera vegada que deixen tirats el Rei o el president del govern― pel mateix motiu que aquí Aragonès va en ferri. I això que el pressupost de tot plegat, no es fa públic. Es maquilla dins del Ministeri de Defensa.

Anar de Barcelona a Porto Torres et pot sortir demà per 31 euros. Això sí, trigues més de 12 hores i menges entrepà a bord. A l’avió de Sánchez, en canvi, el càtering és de Gate Gourmet, amb una gran varietat de productes, des d’embotits a peix, vins i whiskys i xurros de postres.