El neurocientífic David Bueno ha escrit un llibre per tenir a mà. Es diu 100 coses que cal saber sobre el cervell, aquest òrgan tan desconegut i que a vegades sembla que només serveixi per posar-hi un barret a sobre. La pregunta número 41 és "Per què l’adolescència és tan moguda?" i interessarà a qualsevol que tingui un bípede a casa d’entre 11 i 19 anys, que segons l’Organització Mundial de la Salut és la inacabable durada d’aquest trànsit d’infants a adults de la nostra estranya espècie. En aquesta pandèmia hem parlat molt d’avis (i encara n’hem de parlar molt més) i de nens, però resulta que tenim una generació que s’està fent gran massa aïllada i tancada a casa i, afegint-hi també els sàpiens joves, els hem arribat a criminalitzar.

Si l’ordre que dona el cervell a l’adolescent és preparar-se per viure de manera independent quan acabi aquesta etapa, com trobaran el seu encaix en una societat on tot està prohibit? 

El David Bueno em perdonarà l’espòiler, però sapigueu que l’adolescència és l’etapa en què el cervell prioritza les connexions neuronals de més llarga distància dins del cervell i per això és l’època dels grans aprenentatges. Simultàniament, explica Bueno, comencen a plantejar-se tot allò que han après, “i busquen literalment sortir de la zona de confort”. O sigui, del que han après al costat dels pares. “El cervell busca coses noves, experiències noves, coneixements nous”. Més: “es deleix per trencar els límits establerts”. Bé, doncs ara imagineu un cervell adolescent en ple confinament a casa, amb els pares, durant llargues setmanes. O imagineu-vos aquests cervells ara. Amb un confinament comarcal i amb un toc de queda a les 10 de la nit. On queden les noves experiències i el trencament dels límits establerts? On poden. Si l’ordre que dona el cervell a l’adolescent és preparar-se per viure de manera independent quan acabi aquesta etapa —per això busquen els amics i fugen dels pares—, com trobaran el seu encaix en una societat on tot està prohibit? Algunes proves n’hem tingut, i direu que a vegades ja no són adolescents els qui les protagonitzen. Potser no. Però l’adolescència té un inici biològic i, en canvi, en el final també hi intervé la cultura. I si no els acceptem en igualtat de drets i responsabilitats, perquè aquesta societat els expulsa, per exemple, del món laboral de manera dramàtica, llavors l’adolescència pot batre rècords de longevitat i l’OMS s’haurà equivocat un altre cop.

I si trobeu que, molt bé, però representa que també han de madurar, aprendre a raonar i tot això que se’ns suposa als adults, deixeu-me acabar amb una última reflexió. Es veu que és en l’adolescència quan madura la capacitat d’endarrerir recompenses. Un nen no pot aguantar. Figura que els adults sí, que les podem endarrerir dies, mesos i anys. Que per això som capaços de tenir projectes a llarg termini. Molt bé. Aquesta capacitat del cervell és l'última a madurar. De mitjana, no ho fa fins als 34. Però vist el que va passar durant el pont de la Puríssima i que estem atrapats com idiotes en un invent humà com el Nadal, que volem celebrar tant sí com no, en lloc d’estar-nos quietets i esperar la recompensa de la vacuna, diria que aquesta és una societat perpètuament adolescent. Si no fos perquè els adolescents sí que són capaços de trencar les convencions.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cristina Sánchez Miret
Opinió Nadal en la intimitat Cristina Sánchez Miret
Tian Riba
Opinió La llar de foc Tian Riba