Després de tot un 2019 marcat bàsicament pel bloqueig institucional i polític, i pel judici del procés, el primer dels anys vint es presenta amb expectatives altes. No sabem si serà feliç, però mogut, segur. Hi haurà el primer govern de coalició de la democràcia, amb el 15-M arribant a la Moncloa i els comunistes asseguts al Consell de Ministres. Ah, i amb el suport d’un partit que fa dos anys va proclamar la independència de Catalunya i ara exigeix una sortida política. No estan malament com a titulars. No és estrany que ja hi hagi qui preveu la legislatura més complicada de la democràcia, amb una quarta onada de crispació al Congrés, després de la desfermada per Felipe González contra Adolfo Suárez, per José María Aznar contra González i per la FAES d’Aznar contra Zapatero. Ara serà el torn de les tres dretes contra Pedro Sánchez, que només se’n sortirà si és coherent amb l’Espanya de colors ―no només la blava i la vermella― que li ha donat suport i no es deixa robar el marc mental. Ve una autèntica guerra cultural per terra, diaris i teles entre l’esquerra 15-M i les nacions de l’Estat i el neofeixisme de Vox que vol superar per la dreta el mal anomenat patriotisme constitucional.
La batalla del Congrés serà només apta per a diputados jabalís, com aquell Granada dels setanta amb Ramón Aguirre Suárez i Pedro Fernández, el destraler que va acabar amb la carrera d’Amancio Amaro. Ortega i Gasset va dir que al Congrés hi ha tres coses que no es poden fer: “ni el payaso, ni el tenor, ni el jabalí”. Segur que en veurem dues de les tres. De fet, ja ho hem vist. La del Parlament potser serà una batalla amb un altre to ara que Ciutadans perd gas, però entre ERC i Junts per Catalunya continuarà l’esgrima que ja hem viscut. D’entrada, per veure què passa amb la presidència de Quim Torra. I, de sortida, perquè potser aquest 2020 veiem una altra majoria parlamentària, ja assajada a l’Ajuntament de Barcelona i ara a Madrid, però també en els pressupostos de la Generalitat, entre ERC i els comuns, amb el PSC rematant la majoria des de fora del govern. El 15-M tindrà poder a la Moncloa i a banda i banda de la plaça Sant Jaume. No està malament en només una dècada.
I queda el Parlament Europeu. A l’espera de veure què passa amb Oriol Junqueras, de moment escollit vicepresident d’Els Verds/ALE a l’Eurocambra, quan el Tribunal Suprem ―que té en joc la seva imatge i, amb ella, la d’Espanya― demani el suplicatori, el cas català arribarà al cor de les institucions europees, en un debat i una votació que, a hores d’ara, ja no crec que hi hagi ningú que s’atreveixi a dir com quedaria. Votaran els socialistes, per exemple, al costat de la ultradreta que amenaça el cada cop més singular projecte europeu, que s’aixequi la immunitat d’un president de la Generalitat ―amb un antecessor afusellat pel franquisme i entregat pels nazis― l’acusació popular contra el qual l’exerceixen els Steve Bannon Boys? Benvinguts al 2K20. Benvinguts als anys vint. No sé si seran feliços, però agitats, ho estaran més que el Dry Martini de 007.