Què voleu que us digui? Alfonso Guerra ha demanat un gran acord entre “constitucionalistes”, perquè un pacte “amb Podemos i ERC és com donar una granada explosiva a un nen perquè hi jugui”. El Círculo de Empresarios abona un pacte PSOE, PP i Ciutadans. I els bisbes espanyols ja han començat la seva oposició al pacte d’esquerres. Com diria amb la seva cabellera a l’aire el profeta de Baviera, “no hace falta decir nada más”.
L’escenari de Madrid cada vegada s’assembla més al del 2004, aplicant-hi, això sí, tots els canvis que hi ha hagut en 15 anys. No sé per què es diu tan poc que ERC ja va fer president del govern d’Espanya un socialista. Ho va fer Joan Puigcercós el 2004, després d’aquelles eleccions de les mentides del PP i el “pásalo” d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Va ser tanta la pressió sobre ERC després dels atemptats, que aquella votació va ser ràpida. Va ser tanta l’asfíxia del PP de José María Aznar, que hi havia poc a negociar. No calia. Hi havia, això sí, la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero d’un nou Estatut. L’”apoyaré” de quan no pensava, ni en broma, que seria president. I hi va haver un acte de fe. Allò de l’estació federal. Ara el context és diferent, el PSOE va donar suport al 155, requereix més negociació, però tampoc hi ha alternativa.
L’escenari de Madrid cada vegada s’assembla més al del 2004, aplicant-hi, això sí, tots els canvis que hi ha hagut en 15 anys
Ignoro si ERC, demandes d’amnistia i autodeterminació al marge, tornarà a l’estació federal, però la negociació que veiem ara no és tan estranya. O sí. Perquè l’escenografia s’assembla més a la de la negociació del pacte del Majestic, per molt que els continguts de fons siguin diferents. D’un gran peix al cove a un gran conflicte polític. També ignoro a hores d’ara si ERC i Junts per Catalunya acabaran votant junts un president en una investidura al Congrés, per primera vegada. Fins ara ho han fet en una moció de censura. Però quan CiU ha fet president a Felipe i a Aznar, ERC ha votat que no. Quan ERC ha fet president Zapatero, CiU ha votat que no. I quan CiU ha fet president Zapatero amb la seva abstenció... ERC no l’ha votat. Normalment, CiU ha fet el mateix que el PNB. Ara pot passar que sigui ERC qui voti com el PNB, un altre senyal del canvi d’hegemonies?
El cas és que el pacte PSOE-ERC ja ha existit. Molt diferent del que hi pugui haver ara. Però del que va passar després, se’n poden extreure algunes lliçons. La primera és que, malgrat el soroll del trident Losantos, Pedro J., Aznar, el 2008 va tornar a guanyar el PSOE i no el PP. Rajoy no va governar per haver recollit firmes contra l’Estatut. Rajoy va governar per la crisi econòmica. La segona és que malgrat que ZP mateix hagués preferit governar amb CiU i no va poder pel tripartit que hi havia a Catalunya, Montilla va fer un acte de sobirania i va tornar a pactar amb ERC el 2006. Amb els perillosos independentistes, doncs. Per tant, dues lliçons: Sánchez pot pactar amb ERC i millorar resultats per molt soroll que hi hagi. I les aliances a Catalunya poden canviar, perquè el PSC pot tornar a pactar amb els perillosos independentistes si és el que més li convé. És allò de trencar blocs, no?
Ara bé, hi ha una tercera lliçó. ZP ha governat gràcies als vots d’ERC, i no només. Potser fins i tot en sap alguna cosa d’això del relator. Així que és normal i agraït que faci les declaracions de més de sentit comú que escoltarem aquests dies. Sobre Catalunya i sobre Euskadi. Sobre ERC i sobre Bildu. Però, compte, fins i tot el campió de l’Espanya plural va tenir un bienni progressista. Va impulsar un nou Estatut i va teixir la pau a Euskadi. Senyal també que, si la política s’hi posa, pot fer grans coses. Potser ZP no ha rebut encara l’elogi que mereix perquè se’l va endur per davant una crisi tan bèstia que encara dura. Però després a ZP li va poder l’elefant. La FAES va imposar el seu discurs. I ara hi ha el de Vox. Aquest serà un dels grans reptes de la legislatura espanyola. Imposar el relat. Imposar el discurs. La gran batalla per l’hegemonia cultural. I el remat: l’aventura de l’Estatut va portar a on som ara. L’aventura que s’obri ara, si acaba malament, on pot portar?