Diuen que era un dia de gener com el d’avui, però de l’any 1982, quan Josep Maria Espinàs va rebre una carta escrita per una colla d’alumnes a qui havien fet llegir A peu per la Segarra. Eren de l’escola de Sant Antolí i li explicaven que el poble ja no és el mateix que l’escriptor havia descobert l’any 1962. Li explicaven que la Carme, la senyora que el va rebre a casa seva, ja és morta. O que on hi havia la barberia ara hi ha una oficina de la Caixa. O que del mossèn de Talavera, aquell home amb ulls petits que feia tertúlia al cafè amb un Guàrdia Civil que afirmava haver llegit el Quixot nou vegades, ja no se’n sap res. Per a aquella canalla, llegir el llibre d’un barceloní de pedra picada havia significat descobrir com era casa seva vint anys enrere, entenent el significat del concepte ‘progrés’ a través de la distància del temps i adonant-se que sovint és necessària la mirada externa d’algú de fora -que no és més que una altra forma de distància- per retratar la vida, els costums i, sobretot, les pulsions d’un lloc.

He pensat molt en aquells nens de Sant Antolí llegint La terra dura (Pòrtic, 2023), el llibràs de l’escriptora, traductora i editora Anna Punsoda sobre el seu “retorn al cor de Catalunya”, tal com diu el subtítol. Hi he pensat no només perquè el llibre parli també de la Segarra, sinó perquè en parla a través dels ulls d’algú que hi va néixer, hi va créixer, en va marxar durant gairebé dues dècades i n’ha tornat, havent agafat distància, per tal d’arrelar-hi de nou. “Només som lliures si ens reconciliem amb nosaltres mateixos”, diu la citació inicial de Guillem Viladot que obre el dietari, meitat crònica i meitat assaig, ja que el llibre no és només la història d’una reconciliació personal amb una comarca, sinó sobretot un cafarnaüm d’idees, dades i intuïcions sobre un possible avenir de Catalunya si els catalans volem ser lliures i volem reconciliar-nos, doncs, amb nosaltres mateixos. La protagonista és Anna Punsoda i la seva família, sí, però pel meu gust ho és sobretot Barcelona. Ara bé, com a gran subjecte el·líptic.

Si Josep Lluís Núñez va dir que Barcelona és la ciutat que porta el nom d’un club de futbol, a l’era de la globalització més aviat hem d’entendre que Barcelona és la metròpoli que amaga el nom d’un país, per això algú d’Amsterdam o São Paulo coneix la capital catalana, però desconeix la majoria de les coses que amaga el nom ‘Catalunya’, si és que li sona de res. En un moment de la història en què Barcelona és un cau d’expats vivint a pisos que no baixen de 1.600€ al mes i fan feines en anglès, és possible mantenir viva una cultura petita com la nostra en un indret així on tant complicat és conèixer el veí del 3r 2a o crear vincles amb la fornera, el cambrer o el mecànic de la cantonada? Tots els catalans sabem que Barcelona és la catapulta que ens projecta al món, però el problema és que en els últims anys hem oblidat que sense la resta de Catalunya, les corretges i la força de torsió d’aquesta catapulta és irrisòria.

Fora de la Catalunya irreal de Barcelona hi ha una altra Catalunya, que és real malgrat ser per a alguns invisible, on encara hi ha nens lligant petards a la cua dels gats i aplaudint en veure com esclaten. També queden encara homenots rancis que comparen tenir una filla nena amb la cugula, que és una mala herba que neix als marges. Fins i tot queden, encara, edificis barrocs com la Universitat de Cervera tan oblidats que incomprensiblement ofereixen estudis en castellà de la UNED i no pas de la UOC. En aquesta Catalunya real les coses no són fàcils ni perfectes, encara menys quan els pagesos no es poden guanyar prou bé la vida i han de treballar en la gestió de fins a vint finques per arribar a final de mes. O quan en ple 2020 tot un poble és capaç d’endimoniar a una vella solitària i pobra, com si fos una bruixa, culpada en plena pandèmia d’una sèrie de furts a uns quants horts que mai va fer. O quan, sobretot, creadors com el desaparegut Guillem Viladot han d’acceptar ser pràcticament desconeguts mediàticament pel fet de no pagar el peatge d’anar a viure a la capital.

Contra tot això, però, hi ha una cosa que tots els que hem viscut tant a la ciutat com a un poble valorem: marxar de Barcelona és sinònim d’arrelar amb més rapidesa, amb més facilitat i amb més profunditat a un lloc. És a dir, a una comunitat. Et diguis Anna Punsoda, Pep Antoni Roig, Svetlana o Wilson. Per algun motiu, sinó, Guissona és un dels municipis de Catalunya amb la taxa d’immigració més elevada i, tanmateix, on els nouvinguts més fàcilment arrelen gràcies a grups de cohesió, diàleg intercultural i mediació comunitària. Ho fan, a més, apropant-se d’una manera eficaç a la llengua catalana i veient com els seus fills, catalans a tots els efectes sense que calgui haver llegit Paco Candel per entendre-ho, parlen català mentre comparteixen classe amb nens que tenen arrels de sang a altres parts del planeta però estan arrelant allà, al cor de la Segarra.

El centralisme és un forat negre que impedeix fer els 30km de Vilafranca del Penedès a Igualada sense perdre dues hores de vida dins el transport públic, per exemple, però també el gran culpable de no ser ningú artística i culturalment si no vius, no treballes o no et mous per Barcelona. El problema és que, mentre et xucla i t’atrau com un imant, viure a Barcelona sense haver-hi nascut també és sinònim de la solitud i el desemparament d’un indret on el futur és sempre incert perquè mai no saps quan la ciutat t’escopirà. Anna Punsoda afirma que a ella la ciutat no la va abraçar en arribar-hi, per això el seu retorn a casa, amb dues filles i un marit més barceloní que els panots de l’Eixample, té més importància: perquè ara que a les novel·letes està tan de moda vendre la ruralitat com una arcàdia bucòlica i suculenta pels 'pihippies', La terra dura és el retrat cru i sincer de la Catalunya real de més enllà dels vallesos o el Baix Llobregat, però també un esbós del futur i el necessari repoblament rural. Per això, qui sap, potser l'any 2043 també alguns alumnes que es diran Guiu, Micaela o Abdulah escriuran a Punsoda per dir-li que Catalunya ha canviat molt perquè s'ha segarritzat i, malgrat ser un desert, ha tornat a connectar amb les seves arrels mil·lenàries per tal que tothom hi empelti les seves i broti. 

Segarritzar-se, en definitiva, vol dir que el ‘territori’ ha de deixar de ser un ‘rerepaís’ per esdevenir un país, amb els seus circuits culturals propis, la seva xarxa de transport públic eficient o les seves infraestructures econòmiques òptimes, ja que el futur depèn de que aquells que no naixem a Barcelona puguem catapultar-nos al món, també, posant Florejacs o Les Pallargues al cercador d'Idealista en comptes de viure pendents de les alertes sobre algun pis petit de lloguer en algun barri de l'àrea metropolitana més inhòspit que una nevera buida. Jo també sóc algú que va fugir de Barcelona per anar a viure al cor del Penedès quan va acabar la carrera, però el destí, fa tres anys, va retornar-me a aquesta ciutat que també tant ha canviat des que Josep Maria Espinàs va escriure-la. Segurament per aquest motiu, desgraciadament, no m’hi sento tan a gust com m’he sentit dins La terra dura, la millor publicació en català del 2023. Un llibre sobre una comarca que no és la meva però que a la vegada se m’ha fet casa, per això hauria desitjat que les seves 101 pàgines no acabessin mai, igual com desitjo que mai no mori l'esperança en un futur en què el cor de Catalunya no sigui dur, com la seva terra, sinó més aviat fort i resistent.