Sovint, més que el moment en si mateix, allò que ompli de sentit les vivències són los preparatius. La prèvia. L'espera. Com quan érem menuts i la nit abans d'una excursió en lo col·legi no podíem dormir i fins i tot mos despertàvem abans d'hora, cosa que en un dia normal i corrent no hi havia qui mos tragués del llit a la primera i se mos enganxaven los llençols. La tarda anterior la passàvem fent la bossa, repassant la llista del que mos volíem endur: cantimplora, biodramina, llibreta i llapis, càmera de fotos (amb carret, és clar). Imaginàvem com seria en son demà. La novetat. La il·lusió.

L'afecte i el temps que posem en les coses abans que passen és lo que les fa especials i és lo que, probablement i de tant en tant, les acaba fent possibles. Pensar-les, desitjar-les. Fer que passen. Planificar una travessa per la muntanya, mirar el mapa, trucar als refugis, pesar la motxilla. Organitzar una boda, triar els convidats, buscar el restaurant, escriure els vots. Anar a un concert, escoltar en bucle les cançons d'aquell artista quan s'apropa la data, vore on aparcarem. Un sopar d'amics, crear el grup de WhatsApp, trobar dia, recordar velles anècdotes. Viure els llocs abans de vore'ls. Anar als moments abans de viure'ls.

En la preparació ja hi ha xalera implícita. De fet, la segona no hi seria sense la primera. Ara que ve Setmana Santa i que molts marxaran a passar uns dies fora, lo simple fet de pensar en lo pont llarg que és a punt d'arribar ja dona felicitat, perquè intuïm lo descans, la diversió, la desconnexió. Haver dedicat algunes hores a programar i pensar què farem és una celebració per sí sola. Fer vacances, escollir destinació, comprar entrades per a alguna activitat, decidir hotel, fer la maleta, triar el llibre que mos endurem, adquirir bitllets, revisar l'aire de les rodes del cotxe.

Arribat lo moment de viure tot allò que amb tanta estima i temps s'ha preparat, simplement importa ser conscients de cada minut i intentar que la ment no face un viatge paral·lel que ens duga lluny d'on som. Que els capvespres que s'acosten tinguen la llum adequada i la nostra mirada estiga a punt per a contemplar-los. Que gaudir siga el verb principal del predicat i la festa el subjecte. Que l'oració siga dita en veu alta, que les persones amb qui la pronunciem coralment esdevinguen més importants que el fet mateix. Que aconseguim sentir-mos lliures i en tornar a casa poguéssem mirar enrere i dir: sí, he viscut. En temps present i en primera persona.