Som tan xarnegos com vosaltres, i de vegades fins i tot més mestissos i plurals, perquè allò de la puresa de sang no és res ni vol dir res, ¿què és tant buscar i buscar arrels? ¿d’on us ve tant escorcollar l’origen exactíssim dels cognoms de cadascú? ¿Que no heu sortit mai de casa, que no heu visitat el Brasil i no heu vist la samba i fins on pot arribar la gloriosa combinatòria genètica, encara més resplendent que l’alquímia dels còctels? Jo us sento buscar una Espanya quimèrica i unitària en els gentilicis, us veig fer mala cara amb el passaport d’Albano Dante Fachin i preguntar des d’una posició eqüestre: ¿com et pots dir Navarro i ser independentista? O ¿com pots dir-te Antonio Baños i no ser espanyolista, tu? Doncs de la mateixa manera que et pots dir Sarkozy i haver estat president de França o anomenar-te Schwarzenegger i ser ex governador de Califòrnia. El món d’avui se sent confortable en la diversitat, la Mare de Déu de Montserrat ja no és morena, ara és ben negra i els catalans som i venim d’on ens dóna la gana. Mentre Catalunya i les terres de la llengua catalana han estat llocs de pas, sistemàticament enriquits per immigrants procedents de tot arreu, altres llocs de la Península Ibèrica, per exemple, no han tingut la sort d’estar tan generosament fecundats per la impuresa. Fa gràcia —i una mica de pena— que persones que només us expresseu en espanyol i només sabeu d’Espanya, que parleu i viviu, si fa no fa, com els vostres avantpassats, indiferents al país on sou, que us considereu més plurals i oberts que els catalans. No és només una falta de modèstia i de consideració cap a la societat d’acollida, és sobretot una falta de realisme.

Crida l’atenció quan expliqueu que veniu de fora de Catalunya després d’una llarga peripècia lacrimògena, com si fos novetat i extraordinari, com si els altres no tinguéssim també una llarga peripècia lacrimògena, com si els altres, gairebé tots, no vinguéssim també de fora, com si Catalunya, com els Estats Units, França o el Regne Unit no fos una societat plural i diversa, amb més de dos centenars de llengües i cultures presents al país, com si només fossin nouvinguts els castellanoparlants d’Espanya. I la societat real és plena de pensatius romanesos, de colrats nord-africans, de càlids caribenys, de fulgurants gambians, de xinesos riallers i misteriosos, de nous catalans vinguts encara no sabem d’on. I és clar, els únics que se senten a disgust, fins i tot maltractats per l’Escola Catalana sou vosaltres, els que us heu inventat un dret molt estrany, vergonyós, un dret que no existeix, el dret a la ignorància, el dret a no saber català. Parleu de bilingüisme només per no deixar l’espanyol ni sota l’aigua i per perpetuar, colonialment, la castellanització de Catalunya. Perquè un país sigui una colònia, els seus administradors han d’ignorar la seva llengua i la seva cultura. Nosaltres els catalans independentistes som tan xarnegos com vosaltres, i de vegades més plurals i diversos perquè no tenim res en contra de la llengua i la cultura espanyoles. Només estem en contra de la repressió política, del segrest de la democràcia. Hi ha molt d’odi en apallissar la població indefensa i no hi ha gens odi en regalar clavells. Si és que odi vol dir el que surt al diccionari. Si penseu que és al contrari, és que algú us està adoctrinant. Si penseu que només molesta tevetrès i els altres canals diuen el que voleu sentir és que no us agrada una societat plural. Sentir opinions diferents de la teva no és cap infecció que necessiti de la medicina, com sosté el senyor Josep Borrell. El que necessita medicina és la classe política que viu de l’extracció d’Abengoa.

Dieu que esteu cansats del Procés com si Espanya no fos una fatigosa experiència. Dieu que esteu farts dels polítics als que assimileu amb la mentida però, i això és una novetat, no hi ha societat on els ciutadans estiguin més reconciliats amb els seus polítics com la societat catalana. Per primera vegada en molt de temps hi ha representants polítics a la presó o a l’exili per intentar dur a terme els seus compromisos electorals. Sense violència ni crims. Hi ha ciutadans als que no ens cansa el Procés, el que ens cansa és una democràcia com l’espanyola, incapaç d’evolucionar, una democràcia irreformable en què els vots al PP, Ciutadans o al PSOE són perfectament intercanviables. ¿Realment us interessa si Pedro Sánchez guanyarà algun dia a M. Rajoy? ¿Per fer què, exactament? El malson no és el Procés sinó la repressió al procés. I l’aventurisme no és apostar per la independència sinó, ben al contrari, mantenir-se dins d’un Estat petrificat i immòbil, ple de “gent normal” que no aspira a cap canvi, només a continuar vegetant indefinidament sota la satisfeta vigilància del Molt Honrat Jean-Claude Juncker. ¿No us fa vergonya?

Jordi Graupera
Seré breu Cultura o mort Jordi Graupera
Antón Losada
Opinió La participació miraculosa Antón Losada