Tot i que sembli contraintuïtiu, no és mala notícia que les institucions colonials es manifestin com el que són. És important que els catalans no se sentin protegits ni representats per la Generalitat autonòmica, i els seus polítics. Ara que el delicte de sedició deixarà d'existir, el paper constitucional de l'exèrcit perdrà l'èpica decimonònica que va justificar el franquisme i la Transició. Pot semblar un consol de pobres, però també semblava un consol de pobres la idea que una consulta realitzada a Arenys de Munt amb un pal i una espardenya mataria els partits autonomistes.
Mentre els trinxeraires d'ERC i de JxCat s'esbatussen per l'acord de derogació de la llei de sedició, Oriol Junqueras va inoculant el verí independentista a les venes de l'Espanya democràtica. No estic segur que l'experiment funcioni, però és veritat que els homes som com som, i necessitem aprendre algunes coses per la via del calvari. Val més que els catalans ens preparem, perquè tot apunta que o bé Espanya dissoldrà el país en un poti-poti pseudodemocràtic d'àmbit europeu o bé el col·lapse de l'Estat ens caurà al cap com altres vegades.
La llei espanyola sempre ha sigut arbitrària amb els catalans, això ja ho deien Macià Alavedra i Trias Fargas. Tot i així els conceptes polítics que s'imposen des de Catalunya sempre generen grans contradiccions en la lluita pel poder dels castellans. Sense el catalanisme, Espanya no seria a la Unió Europea, per exemple, i sense la Unió Europea el procés no hauria arribat mai a l'1 d'octubre sense violència. Alguns espanyols es poden fer il·lusions de tancar Puigdemont a la presó. Però, de moment, l'Estat no s'ho pot permetre.
Mentre no surtin més polítics que entenguin que l'autonomia ja només serveix per engreixar el porc espanyol, i que l'èxit consisteix a mantenir una posició vital i no pas un prestigi de llautó, el país continuarà en perill
A efectes pràctics immediats, l'acord entre ERC i el PSOE no millorarà la situació dels catalans, segurament tot el contrari. Però això no vol dir que no sigui un bon acord. Junqueras s'acaba de carregar la idea que la unitat de l'estat espanyol és sagrada i que els seus ciutadans es deuen en cos i ànima al seu destí i a la seva bandera. No em sembla que sigui un èxit menor socialitzar la situació d'indefensió de Catalunya al conjunt d'Espanya i, per extensió, d'Europa. O ens escalfem tots o llencem l'estufa al riu.
La igualtat també val pel dret de tenir un país, que és un negoci tan avantatjós i tan sensual en els termes europeus d'avui. Col·laborant amb l'Estat, ERC no sols deixa els catalans de l'1 d'octubre fora del joc polític espanyol. No només fa realitat el programa pseudofranquista que Inés Arrimadas venia reivindicant des d'abans del 9-N amb el suport del PSC i de La Vanguardia. A mesura que els votants de l'1 d'octubre quedin indefensos davant de la justícia espanyola, es veurà que el primer pas perquè una nació política cristal·litzi és que no tingui una autoritat legítima reconeixible.
La jugada de Junqueras és cínica i audaç. Està pensada des de la mateixa desesperació i des de la mateixa manca de suport popular que va portar el general Prim, Lluís Companys i fins i tot Francesc Cambó a la tomba abans d'hora. Hi pensava aquest dissabte mentre escoltava el discurs que Jordi Pujol va fer a la presentació pòstuma del llibre de memòries del prohom Carles Llussà. Pujol va començar rebutjant el tracte honorífic de president i d'entrada vaig pensar que feia catúfols, sobretot quan va dir que havia tingut un pactus, per dir que havia tingut un ictus.
Però Pujol és molt Pujol, fins i tot amb caminador. De seguida vaig veure que es treia la disfressa institucional de sobre perquè ja no li serveix ni a ell, ni a la seva idea de Catalunya. "Alguna gent diu que estic molt preocupat pel meu llegat", va deixar caure cap al final del seu discurs. Llavors va explicar que el llegat que li preocupa no és el llegat de president, que és discutible, sinó el llegat que el connecta amb els catalans de la postguerra que van sentir la crida del país en un moment molt negre.
"Tots vam tenir el nostre Tagamanent", va dir en referència als catalans de la seva generació que no es van rendir. Quan va afegir que no volia establir paral·lelismes amb la situació actual perquè ja fa temps que no parla de política, tothom ho va entendre. Sobretot quan no es va poder estar de puntualitzar que si llavors el país se'n va sortir, ara també hauria de poder tirar endavant. Quan va baixar de l'escenari em va semblar que es prepara per deixar aquest món com un català corrent, després d'haver espremut fins al final la disfressa grotesca d'estadista autonòmic.
Mentre no surtin més polítics que entenguin que l'autonomia ja només serveix per engreixar el porc espanyol, i que l'èxit consisteix a mantenir una posició vital i no pas un prestigi de llautó, el país continuarà en perill. En aquest sentit, Junqueras és la darrera victòria de Pujol, però si no surt un líder més nacionalista i més inspirador fora de les institucions és ben segur que no serà la propera victòria del país. Quan es derogui la llei de sedició, es veurà encara més clar que el Pujol realment important és el d'abans de 1980. I que, en tot cas, és l'esperit d'aquell patriota antifranquista, i no pas la comèdia sense oposició que va venir després, el llegat que ens cal recuperar amb urgència.