Ho han tornat a fer. Sí, ho sé, era molt previsible. Tots sabíem que tornaria a passar. Però no per això deixa de ser un fet extraordinari ni se n’ha de deixar de parlar: el Tribunal Suprem (TS) ha confirmat, fa pocs dies, la decisió de l’instructor de no aplicar l’amnistia a Puigdemont, Comín i Puig, tot i ser-los claríssimament aplicable. La llei preveu, pels delictes de malversació, que s’aplicarà l’amnistia si no hi ha un propòsit d’enriquiment patrimonial personal en l’ús de fons públics. El Suprem admet que els investigats no van veure augmentat el seu patrimoni de manera directa —que no es van embutxacar res, vaja—, però entén, en un gir argumentatiu tan rebuscat que només se’t pot acudir si tens preconcebuda la idea de no aplicar, peti qui peti —inclòs el principi de legalitat—, l’amnistia, que sí que es van enriquir... Perdó? Com va això? Doncs així, segons el TS: com que els actes per intentar la independència els haurien d’haver costejat, en principi, els investigats —d’on treu el TS aquest element clau del raonament no queda gens clar—, el sol fet d’haver-los pagat per una altra via va implicar una ‘no-reducció’ del patrimoni propi que... tatxam!, podem equiparar a un enriquiment patrimonial personal i, així, assolir allò que tant anhelava el tribunal: no aplicar-los l’amnistia.

Qualificar els fets del 20-S i l’1-O, primer, com a rebel·lió i, després, com a sedició, va exigir un desacomplexat estirament del Codi Penal del qual ja n’he parlat altres vegades. Però el barranc pel qual s’està estimbant, ara, el TS amb l’amnistia va molt més enllà: ja no es tracta d’interpretar un delicte del Codi Penal, sinó que és el legislador qui, expressament, després que s’hagin dictat ja algunes sentències condemnatòries i quan encara s’estan instruint altres causes per fets vinculats amb el ‘procés’, decideix aprovar una llei d’amnistia que, de manera indubtable —tant pels seus termes com per la voluntat legislativa que es desprèn dels tràmits parlamentaris— inclou gairebé tothom i, sens dubte, els tres investigats mencionats. Quin és el problema? Doncs que les lleis d’amnistia, per més clares que siguin, les han d’aplicar els tribunals i el Suprem —que, pel que sigui, no suporta la sola idea d’aplicar-la a Puigdemont— aprofita aquesta última bomba d’oxigen per endinsar-se en un delirant ‘Legalisme Màgic’ més propi de Lewis Carroll per dir: "no, no li aplicarem". Feliç no-amnistia!

Semblaria que el TS s’està embarcant en una mena de creació ‘alternativa’ del dret, una pràctica judicial de desafiament al legislador tradicionalment atribuïda a la judicatura d’esquerres, però que més recentment seria adoptada pel seu espectre més reaccionari

Farien bé els magistrats del Suprem de llegir l’obra, de títol prou aclaridor, ‘Els límits de la interpretació’, d’Umberto Eco. Hi admet Eco que la interpretació d’un text pot anar, en efecte, més enllà de la intenció de l'autor —en el cas de l’amnistia, la del legislador—. Però sosté tot seguit —això ja no agradarà tant al TS— que sempre hi ha uns límits, que coincideixen amb el que anomena ‘drets del text’, més forts que qualsevol malbaratament d’energies hermenèutiques que l’intèrpret esmerci per crear el seu propi text alternatiu. Doncs bé, són aquests ‘drets del text’, de la llei, el que ha estat anorreat pel Suprem. Diferencia també Eco les interpretacions ‘sanes’ de les ‘paranoiques’ i s’enfronta obertament a la ‘mística de la interpretació il·limitada’. Enlloc podríem trobar termes més adients per descriure el que està passant amb l’amnistia. Semblaria, afegeixo jo, que el TS s’està embarcant en una mena de creació ‘alternativa’ del dret, una pràctica judicial de desafiament al legislador tradicionalment atribuïda a la judicatura d’esquerres, però que —als fets em remeto— més recentment seria adoptada pel seu espectre més reaccionari. Coses dels temps actuals. 

Fins aquí, una de les potes d’aquesta tragèdia jurídica. N’hi ha una altra, tant o més importat: la (no) competència del Suprem per conèixer el cas. Que el Suprem no hauria d’haver conegut cap causa relacionada amb el procés quan els fets se seguien per rebel·lió o sedició ja era d’una evidència eixordadora: cap fet rellevant havia succeït fora de Catalunya i, per tant, el tribunal competent era, de nou molt evidentment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Però ja llavors se les va empescar el Suprem per aferrar-se, a la desesperada, a certs actes i fets absolutament secundaris i irrellevants que van passar fora de Catalunya per autoatribuir-se la competència i poder, així, fer i desfer. Doncs bé, si això era ja així de clar llavors, ara —una vegada s’ha descartat la rebel·lió, s’ha derogat la sedició i se segueix la causa per malversació—, només un deliri propi de les escenes més psicotròpiques de l’obra de Carroll pot explicar com dimonis la causa segueix en el Suprem: no hi ha cap fet susceptible d’implicar malversació que succeís fora de Catalunya. Però el TS replica: Feliç no competència!

Què passarà, ara? No és tan evident. Per descomptat, quan s’esgoti la via davant el Suprem, els investigats acudiran al Tribunal Constitucional (TC) al·legant vulneracions de drets fonamentals. Tenen un cabàs d’on triar i remenar: vulneració del principi de legalitat i del dret al jutge natural —competent—, arbitrarietat, manca d’imparcialitat... la llista podria continuar. No tinc cap dubte que el TC els donarà la raó, però la qüestió és què farà, després, el Suprem. Farà cas al TC? Aplicarà l’amnistia a Puigdemont o buscarà una altra via per evitar-ho o, com a mínim, demorar-ho? No oblidem que ens trobem al País de les meravelles jurídiques i que al barret de la llebre encara poden amagar-s’hi moltes sorpreses —cada vegada més mediocres i previsibles, tot sigui dit de passada— per tal de continuar obcecant-se en aquesta delirant i absurda croada contra el que estableix amb claredat meridiana la llei.