“... l'angúnia de saber-nos la mort / quan naixem nascuda a les entranyes”. Així fan un parell dels versos adolorits del poeta valencià Marc Granell. Així és com m’he sentit quan he sabut que s’havia mort en Rafa, el meu professor Rafael Aracil. Dins l’oasi que és la vida, de vegades es té la sort de compartir el temps amb algunes persones ―tanmateix, poques― que et fan sentir permanentment jove. Són els mestres. Ja poden passar els anys que, per als que n’hem estat deixebles, aquests mestres ens presenten la nostra pròpia imatge de joventut. I quan els mestres se’n van per llei de vida, perquè és normal que els pares morin abans que els fills, tu els recordes quan ells també eren persones vigoroses, guies infal·libles, un exemple que volies imitar per ser millor. Cada moment que passes amb ells és un temps guanyat per a la vida.

He tingut tres mestres: Josep Benet (1920-2008), Josep Termes (1936-2011) i Rafael Aracil (1941-2022). Tres historiadors realment extraordinaris. Benet va ensenyar-me a ser meticulós, gairebé notarial. Termes em va transmetre el do de l’audàcia cívica i la capacitat de pensar històricament la política. Amb Aracil vaig aprendre a ser analític amb aquell punt just d’escepticisme que t’ajuda a arribar a esbrinar la veritat de les coses. Van ser tres mestres excepcionals. Però amb el professor Aracil, amb en Rafa, perquè és així com em surt anomenar-lo, vaig mantenir sempre una relació molt especial. Gairebé a distància, perquè de seguida vaig abandonar la història econòmica per dedicar-me a l’estudi del catalanisme de la mà de Termes. L’ambient historiogràfic dels que es dedicaven a estudiar els modes de producció i les seves transicions m’avorria profundament. I això que en Rafa era el més thompsonita de tots els historiadors de l’economia que ha donat la historiografia nostrada. Goso dir que ell va ser l’únic que va entendre què volia dir l’historiador marxista britànic E.P. Thompson quan parlava de l’economia moral de la multitud, un concepte historiogràfic que recuperava el protagonisme històric de les persones, de la gent treballadora, per damunt de les superestructures. A més, Aracil fou un pioner, conjuntament amb Mario Garcia Bonafé, el seu cunyat, i Manuel Cerdà, en la recerca sobre els vestigis materials de la indústria al País Valencià: l’arqueologia industrial. A Barcelona, també va crear escola. Antoni Segura, catedràtic de la UB i avui president del CIDOB, n’és el deixeble principal.

Dins l’oasi que és la vida, de vegades es té la sort de compartir el temps amb algunes persones que et fan sentir permanentment jove. Són els mestres

Rafael Aracil i Martí va néixer a Alcoi en el si d’una família benestant. A les ciutats industrials no hi ha terme mitjà, o has nascut obrer o a casa de l’amo. Això no es tria. L’elecció és posterior i cadascú abraça els ideals que li semblen millor. En Rafa va ser un home d’esquerra des de ben jovenet. Ell i la seva companya, la Mila Garcia Bonafé, una dona forta i atlètica, que seria professora d’INEF, han viscut una vida regida per uns principis progressistes inalterables. Van arribar a Catalunya de la mà del que havia estat professor seu a la Universitat de València, el doctor Emili Giralt i Raventós (1927-2008), i Ernest Lluch (1937-2000) va acollir-los a casa seva. Giralt va assolir la càtedra d’Història contemporània de la Universitat de València el 1965. Els anys valencians de Giralt, apuntava una altra historiadora excepcional, Eva Serra (1942-2018), en escriure’n la necrològica, “foren molt fecunds en docència, investigació i actuació cívica. A la Universitat de València aquells anys coincidiren la lenta sortida de la conjuntura de postguerra, les ànsies renovadores d’una minoria (el 1962 havia fet aparició el significatiu i decisiu Nosaltres, els valencians de Joan Fuster) i un estol de professors de qualitat, entre ells Emili Giralt. Des de la càtedra d’història contemporània, Giralt va renovar la docència, va formar investigadors com Alfons Cucó (1941-2002), Rafael Aracil o Manuel Ardit (1941-2013), entre d’altres, i va estimular el descobriment del País”. Aracil va ser l’únic que va traslladar-se a Barcelona seguint les petjades del mestre, el fil roig que el connectaria amb la tradició historiogràfica catalana que representaven Jaume Vicens Vives (1910-1960), Ferran Soldevila (1894-1971) o Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), després que el 1971 Giralt s’incorporés a la Universitat de Barcelona. Aracil va recollir el llegat de Giralt pas a pas, decididament. Com ell, va ser degà de la Facultat de Geografia i Història de la UB del 1992 al 1998 i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) del 1998 al 2005. La seva màxima era ben senzilla: “Arriba un dia que has de tornar a la universitat allò que la universitat t’ha donat a tu”. El compromís també es manifesta així.

En Rafa tenia una mala salut de ferro. L’última vegada que vam parlar, ell estava ingressat en un hospital i jo passava les llargues hores de la quimioteràpia parlant per telèfon amb els amics. En l’aspecte de les malalties sempre m’he assemblat al mestre. Però en Rafa era un vitalista total. Recordo una vegada que ell estava ingressat en una clínica, no sé ben bé per quina raó, i vaig anar a visitar-lo. L’habitació estava en penombra i ell estava assegut a prop de la finestra, amb un coixí damunt de les cames on reposava un llibre. No era la primera vegada que el veia en aquella posició, tan pròpia de qui ha estat molt de temps en un centre de recuperació per a tuberculosos, i ell també va estar-hi ingressat. El llibre era un de Jean-Paul Sartre (1905-1980). No en recordo el títol, però sí que era una versió original en francès. Vaig riure i li vaig preguntar: “Què fas llegint un pessimista en un hospital?”. Ell va dirigir la mirada cap a mi i amb un mig somriure, tan sarcàstic com bonhomiós, va deixar anar: "La felicitat no és fer el que un vol, sinó voler el que un fa". De fet, la sentència no era seva, sinó del mateix Sartre i segurament l’acabava de llegir. Efectivament, depèn de nosaltres que la vida tingui sentit. I en Rafa va saber viure. Ser un intel·lectual brillant no va impedir-li ser un gastrònom voraç, tant com en Termes apreciava el futbol. Aracil va ser un dels impulsors, junt amb dos professors més de la UB, l’antropòleg Jesús Contreras i el medievalista Antoni Riera i Melis, del Premi Sent Soví de literatura gastronòmica que el 1997 van instaurar conjuntament la Universitat de Barcelona, la Fundació Ferrer Sala-Freixenet i RBA.

La pèrdua dels mestres em fa pensar en aquells versos d’Ausiàs March que Raimon va saber cantar tan bé:

Del temps passat me trob en gran amor,
amant no-res pus és ja tot finit.
D’aquest pensar me sojorn e·m delit,
mas quan lo perd, s’esforça ma dolor:
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta, 
e creure·l fan que li serà estorta,
e·l fan morir sens un punt de record.

Adeu, mestre Aracil: amb tu se’n va una part de mi que, tanmateix, sempre duré dins meu. Com un tribut, com un deute per agrair qui soc. El professor Aracil no tenia creences religioses, ni jo tampoc no en tinc, però la relació que manteníem entre nosaltres s’ajustava molt a la manera com el pastor i pedagog estatunidenc Howard G. Hendricks (1924-2013) entenia la relació entre un mestre i un alumne: “L’ensenyament que deixa empremta no és el que es fa de cap a cap, sinó de cor a cor”.