Ha passat només una setmana des que Alberto Núñez Feijóo va anunciar el seu equip de campanya per a les autonòmiques i municipals amb els fitxatges d'Íñigo Gómez de la Serna i Borja Sémper com a bastions de la pretesa moderació. En set dies s'han materialitzat moltes raons per les quals aquesta moderació és gairebé impossible a curt termini. N'hi ha deu almenys, deu murs, contra els quals xoca el Partit Popular en la suposada recerca del centre.
La malversació, una acusació de doble tall. El PP mantindrà com a eix electoral carregar contra l'estratègia del govern de despenalitzar el procés. Amb les conseqüències judicials de l'eliminació del delicte de sedició —convençut que fa mal al PSOE en les comunitats que governa— i la revisió a la baixa de la malversació. Un missatge bumerang, perquè mentre acusa l'executiu de beneficiar corruptes, molts d'aquests seran dels seus, a Múrcia, València, Valladolid o en l'àmbit nacional. Els més coneguts, previstos per a aquest semestre, són el cas Púnica amb la peça de les feines de reputació online per a consellers d'Esperanza Aguirre, el cas Lezo, Gürtel, el cas Rato, Zaplana, Tàndem o Kitchen, entre els més coneguts.
Constitució o barbàrie. Feijóo intenta col·locar el PP "com l'únic partit constitucionalista que li queda a Espanya", segons les seves pròpies paraules. Una ficció política i parlamentària. Si així fos, qualsevol reforma de la Constitució, d'obligada majoria de dos terços, tiraria endavant.
Vox, força d'arrossegament. El protocol antiavortista de Castella i Lleó n'és l'exemple més significatiu. El vicepresident Juan García-Gallardo va anunciar unes mesures clarament irregulars contra els drets de la dona reconeguts per llei. El president Alfonso Fernández Mañueco ha tardat quatre dies a aclarir la guerra interna en la seva coalició condicionant tot el PP davant el partit de Santiago Abascal. Després del comitè de direcció a la seu de Génova dels dilluns, les preguntes sobre Vox han copat la roda de premsa. Si el PP pretenia col·locar un altre missatge, no ha pogut. Aquesta dinàmica es repetirà en els propers mesos.
El PP ha plantejat una campanya molt dura contra l'adversari polític, la més violenta en forma i fons de les que es recorden
El silenci et salva o et sepulta. Feijóo està desdibuixat en temes crucials en els quals hauria de confrontar la batalla cultural. La de Castella i Lleó és una de tantes jugades de Vox per condicionar el PP on el president dels populars ha perdut una oportunitat per traçar les línies vermelles en matèria de drets fonamentals. És més, en aquest cas, és esclau de les seves paraules i la seva falta de posicionament. Al setembre, Feijóo va assegurar que la seva posició sobre l'avortament seria la que fixés el Tribunal Constitucional, llavors de majoria conservadora, evitant una vegada més manifestar una posició clara.
Sense rastre d'acords. És molt difícil vendre un programa moderat sense gestos en polítiques d'Estat. La decisió de consumir els pròxims onze mesos de campanya fent volar tots els ponts amb el PSOE pot complicar el percentatge que necessita en transferència de vot. I sense pactes, no és partit de govern. Després de quatre anys llargs de bloqueig del Poder Judicial, el PP està disposat a consumir la legislatura sense acordar la renovació al marge del cost que tingui per al retard d'una activitat judicial que afecta els ciutadans.
Europa i el mandat de 'no capitular'. El PP europeu va rebutjar el pacte amb Mañueco en espera que només fos "un accident". Per al seu president, Donald Tusk, representava una "capitulació" i va demanar al PP que no fos "una tendència en la política espanyola". No només van formar la primera coalició amb la ultradreta, sinó que Feijóo ha admès que ell també hi caurà perquè, tot i que és "dolenta per al país", "no depèn" d'ell, obrint un futur pacte de cara a les generals.
Autocràcies davant democràcies. És la tensió a Europa i a la qual el PP no acaba de sumar-se. Mentre Brussel·les sanciona les autocràcies europees, García-Gallardo ha presumit de copiar la mesura d'Hongria davant del mutis de Feijóo. Va passar davant de l'assalt institucional al Brasil i la tardança del PP a enviar un missatge clar de suport i acaba de passar en la reivindicació de Viktor Orbán per part de Vox.
Ciutadans i Vox, un equilibri impossible. Afrontar les eleccions buscant vots en ambdós caladors obliga a una incoherència programàtica insalvable.
Ayuso, corretja de transmissió dels missatges de Vox. I els quals Feijóo diu que rebutja. La presidenta de Madrid va callar davant dels fitxatges com el de Borja Sémper i manté els cavalls de batalla contra l'independentisme i el sanchisme. "Totalitari i il·legítim", deia aquest mateix dilluns. O "el pare és una figura menyspreada i perseguida, es criminalitza els homes per ser-ho", ha dit la presidenta de Madrid d'acord amb el discurs antigènere i masclista que defensa Vox al Congrés. El president del PP creu que a Sánchez el pot perjudicar l'estratègia a Catalunya a la resta de les comunitats governades pels socialistes ignorant que ser Moreno Bonilla i Ayuso alhora és impossible. Els líders autonòmics poden guanyar als seus territoris estant als antípodes. Feijóo no podrà ser una cosa i la contrària sense patir desgast.
El carrer, aclamat per la ultradreta. Ha passat des de la polèmica 'foto de Colón'. També durant la pandèmia i en les protestes dels sindicats policials afins a Vox contra el govern. El PP acaba sumant-se a les manifestacions en funció de teloner. Fins ara, qui convoca i anima és Vox, posen el marc i acaben sumant-s'hi membres del PP.
Deu raons, deu murs, que porten a una conclusió. El PP ha plantejat una campanya molt dura contra l'adversari polític, la més violenta en forma i fons de les que es recorden. Amb la ruptura del bipartidisme, els partits majoritaris necessiten guanyar per després construir blocs de governabilitat. A les campanyes multipartit, tothom necessita la força electoral més gran possible per reforçar la seva capacitat de negociació. Aquesta campanya serà de gairebé tots contra tots. Les enquestes donen guanyador Feijóo, però sense majories absolutes. En l'encara llunyana moderació del PP, expulsa tota la resta. I sense suma, no hi ha govern.