La campanya electoral, en general, ha començat sense sorpreses pel que fa al posicionament de cada formació política; això sí, amb algun que un altre anunci cridaner i para de comptar. Verano Azul ja no podrà ser el que era mai més! És cert que per a les eleccions vinents del 23 de juliol, tret d’alguna sorpresa grossa que hi pot ser, el més interessant és veure com navega fins a port el Movimiento Sumar, per la dificultat que comporta haver aglutinat 15 formacions polítiques diferents, que comparteixen, això diuen, un “projecte de país per a la propera època”.

Només començar a Catalunya ja ha grinyolat l’enginy, no des de fora, des de dins, pel tema del referèndum i l’autodeterminació del poble català. Aina Vidal, la cap de llista dels comuns per Barcelona, ha passat en ben poques hores de reivindicar el referèndum i el dret a decidir, a desdir-se de les seves paraules i quedar-se en el diàleg, la desjudicialització i la taula per parlar amb l’Estat. El míting de campanya, el primer a Catalunya, a Cornellà, de Yolanda Díaz ha deixat clar que no hi ha res de nou i sí molt del mateix.  És a dir, més PSOE; que és el mateix que el PP, per molt que, cada cop que li convé, dissimula!

Llàstima que posar els drets humans al centre, entre ells el de la lliure determinació dels pobles, només ho contemplin per a la seva política exterior

En el cas de Sumar hi ha, però, una qüestió que ho fa molt més sagnant: si no es desdiuen una vegada més, portaran, segons ha declarat Urtasun, al seu programa electoral la defensa de l’autodeterminació per al Sàhara Occidental. Llàstima que posar els drets humans al centre, entre ells el de la lliure determinació dels pobles, només ho contemplin per a la seva política exterior.  Amb un parell de nassos, per dir-ho finament.

A Sumar pensen que poden no ser demòcrates i no respectar els drets humans a casa, però si els reivindiquen fora, ja salven la cara. Quanta barra política. Aquest és el progressisme revolucionari espanyol, tot i que d’una formació que es bateja d’utilitarista no es pot pas esperar gran cosa. No és que no sàpiguen que és la democràcia o els drets de les persones i els pobles, és que hi ha pobles i pobles, i hi ha interessos polítics i interessos polítics. Em queda clar a quina “confluència” es refereixen!

En definitiva, cap partit espanyol, per més nou que sigui, per més modern o progressista que es presenti, per més polítics i polítiques catalans i catalanes que integri a les seves files, pel que fa a Catalunya i als seus drets i, per tant, els nostres com a ciutadanes i ciutadans que hi vivim, res de res. Quan parlen de projecte de país torna a ser un projecte espanyol a l’ús.