Salvador Illa, això no se li pot negar, és un professional afanyós de la política. Dimarts tocava anar a Brussel·les i obsequiar Carles Puigdemont amb una bossa de sugus, aquella llaminadura inventada per Suchard i que tan feliços ens va fer de petits. El sugus es troba a mig camí entre el caramel i el xiclet, i té la particularitat que se’t fon a la boca sense que pràcticament te’n puguis adonar. Puigdemont devia ser, com tants de la seva i la meva generació, un amant dels sugus —els meus preferits eren els de taronja i els de llimona—, perquè es va mostrar encantadíssim de rebre la visita del seu successor a la Generalitat.

S’ha escrit fins a l’embafament que el viatge d’Illa suposa un pas més en la “normalització” del clima polític a Catalunya un cop extingit el Procés i que —a falta d’una trobada amb Pedro Sánchez— la fotografia del 133è president de la Generalitat amb el 130è actua com una “amnistia política” per al líder de Junts. Totes dues consideracions resulten més que discutibles. Justament, el fet que Illa hagi trigat tant a canviar d’opinió i anar a veure l’expresident de la Generalitat que li faltava per veure ja és un símptoma de poca normalitat. Que la trobada s’hagi de fer a Brussel·les és una segona, i cridanera, prova del que en realitat està passant. Salvador Illa i el seu cap i amic, Pedro Sánchez, van tenir aquest estiu a Lanzarote —hi van passar uns dies junts— la pensada de fer alguna cosa amb Puigdemont. El líder de Junts, i totes les seves corretges de transmissió, havien insistit que estava molt enfadat, molt. Per estar encara fastiguejat a Waterloo sense poder tornar i pels pocs rèdits tangibles que ha donat haver investit Sánchez.

Com dèiem, Illa és un professional i va fer el que convé a Sánchez i, en part, també a ell mateix. Per què Puigdemont estava tan satisfet dimarts costa més de desxifrar. Tot i que des de Junts van deixar clar que la visita d’Illa arribava tard, el cert és que havien reclamat insistentment aquesta i també —i sobretot— la trobada amb Pedro Sánchez, encara pendent. No acabo d’entendre aquest neguit. Vull dir, què hi fa si hi ha foto o no hi ha foto amb Illa o amb Sánchez? No crec, no vull creure, que el molt independentista Puigdemont sigui tan ingenu per empassar-se la retòrica d’una fantasmagòrica “amnistia política”. Si això és així, només hi ha una explicació: a parer del 130è president de la Generalitat i el seu entorn, que Illa i Sánchez s’entrevistin amb ell és una demostració de força, una exhibició de poder. Es tractaria, al cap i a la fi, de gallejar, de fer-se notar. Potser és alhora una manera d’atenuar les limitacions d’aquella proclamada voluntat de “cobrar per avançat” que va presidir la negociació per a la investidura del màxim dirigent del PSOE.

Illa és un professional i va fer el que convé a Sánchez i, en part, també a ell mateix. Per què Puigdemont estava tan satisfet dimarts costa més de desxifrar

Si els motius de Puigdemont no són gaire clars i estan subjectes a interpretacions, els objectius de Sánchez i del seu emissari Illa, en canvi, són clars com l’aigua. El president del govern espanyol necessita sobreviure políticament. Vol resistir a capa i espasa, i aconseguir que el que li queda de mandat —ell insisteix a arribar al 2027— sigui el menys tortuós i torturat possible. Que no sigui un temps només de bloqueig i fracassos un darrere l’altre. Que no sigui sols agonia. Per caprici de l’aritmètica parlamentària, resulta que els vots de Junts al Congrés són determinants. Com més col·labori Junts, menys amargant i penós serà el trajecte. Com més enfadat estiguin els de Junts, pitjor anirà tot plegat.

Per part de Salvador Illa, hi ha, és clar i com ja s’ha consignat, un evident interès per ajudar tant com pugui Pedro Sánchez. Illa està al servei del seu amic i del PSOE per al que faci falta. Això a banda, a Illa també li aniria bé un relatiu estovament de Puigdemont, els representants del qual al Parlament han estat fins ara del tot refractaris a les invitacions del socialista —el cas del Pacte Nacional per la Llengua només és un exemple il·luminador— o bé directament les ha menystingut. A més, bona part dels compromisos —amb ERC i els comuns— per convertir Illa en president depenen de Pedro Sánchez i la seva continuïtat en el poder. Si amb el seu viatget a Brussel·les Salvador Illa aconsegueix que Puigdemont sigui amable amb Sánchez i amb ell mateix, oli en un llum. Com se suposa que va dir Enric IV, París bé val una missa ("Paris vaut bien une messe"). I una bossa de sugus, no cal dir-ho.