Benvolgut Sr. Cambray,

Acabo de saber per Twitter que el director d’institut de Sallent vinculat al cas de les bessones que es van voler suïcidar serà “rellevat” a final d’aquest curs. La seva secretària general d’Educació, una tal Gomà, diu que és per “donar un canvi i un respir a una comunitat educativa i a un institut que estan molt trasbalsats”. Previsible, venint del seu Departament!!! Conseller, aquesta és la gran solució que se’ls ha acudit davant del merder? Buscar un boc expiatori per carregar-li el mort i esperar que el fet s’oblidi com abans millor? Sento dir-li que les coses no funcionen així, i que això no és la mare dels ous, que ho sé molt bé, per experiència personal. 

Digui el que digui el meu DNI, jo m’he autobatejat amb el nom de Kriss, un nom unisex, perquè em considero gender fluid, ja que soc massa masculina per ser una dona i massa femenina per ser un home.  A l’insti també em diuen Queroseno, sobretot entre les compis de la M.M.M. (Machete al Machirulo Machote), que cada 8 de març omplim de pintades el barri i, quan podem, cremem contenidors a la mani nocturna d’amagat dels Mossos. Per tant, em defineixo com a transfeminista, anticapitalista, ecologista, antiracista, anticapacitista i antiedatista (entén tot això que li dic?). Els meus referents són la Greta Thurnberg i sobretot sobretot, la Virginie Despentes, dona violada, puta per voluntat pròpia, actriu porno i escriptora. Vaja, una autèntica supervivent de la distopia heteropatriarcal en què vivim permanentment. M’he llegit cinc cops el seu llibre, que li recomano molt com una obra mestra de l’empoderament de les dones, i és per això que també em defineixo com una “noia King Kong”, de les de cabells vermells, mitges de reixeta i botes militars superchics.

Jo no odio tots els homes, de fet, fins i tot alguns m’agraden bastant, però aquesta masculinitat tan tòxica em provoca vomitera

Miri, li agafo la paraula, Sr. Cambray, i, d’acord amb les seves pròpies declaracions al Parlament de Catalunya respecte a incorporar la “mirada de l’alumnat” en els protocols en casos de bullying, em sento plenament acreditada, com a alumna i bona coneixedora del tema, per escriure-li aquesta carta i fer-li arribar la meva opinió. Sàpiga que vaig treure un 10 al meu treball de recerca de 2n de batxillerat, que portava per títol Assetjament escolar i masclisme: una perspectiva interseccional. La tesi del meu treball de recerca és que el bullying és expressió del patriarcat mateix, que sempre ha estat masclista, racista i classista per definició.

Dos anys d’observacions i lectures m’han fet una experta en el tema, però el detonant del meu interès va ser el cas de la meva amiga de l’ànima, la Gelmi, que quan fèiem 3r d’ESO va ser víctima d’un assetjament molt heavy per part dels matxirulos de la classe. Li explicaré millor. El cas va ser de manual. La Gelmi, vinguda de Colòmbia, era una noia tímida, baixeta i grassoneta, a més de lesbiana acabada de sortir de l’armari. Ves, que tenia tots els números!! Els matxirulos també responien al model clàssic: sempre amb la gorra o la caputxa posada a classe, amb els pantalons caiguts i ensenyant els calçotets; caminaven com si portessin pistoles o tinguessin les pilotes inflades i no poguessin ajuntar les cames, i per això s’asseien ben eixarrancats. Miri, Sr. Cambray, jo no odio tots els homes, de fet, fins i tot alguns m’agraden bastant, però aquesta masculinitat tan tòxica em provoca vomitera!! Només feia dos mesos que el curs havia començat i a la pobra Gelmi ja li havien enganxat un xiclet als cabells, guixat la cadira amb retu vermell perquè en aixecar-se semblés que s’havia tacat amb la regla, l’havien acorralada al lavabo per insultar-la dient-li chaparrita, sudaca i torti sebosa. La pilota es va anar fent cada cop més gran: un dia, a la classe de català, quan la profa —a qui aquells milhomes perdonavides també tocaven la pera— ens feia buscar sinònims del mot grassoneta i els anotava a la pissarra, i a cada nova paraula (massissa, obesa, rabassuda, rodanxona, ventrelluda, sacsonuda…) se sentien les veus dels matxirulos des del fons corejant el nom de la meva amiga com si cantessin l’alineació d’un partit de futbol.  Acovardida i avergonyida, la Gelmi va deixar de venir uns dies a l’institut, però ni així la deixaven en pau, perquè, mentrestant, els seus agressors van fer circular a les xarxes socials un vídeo en què se la veia morrejant-se amb una altra noia, acompanyat d’un comentari que deia: "Rollobollo, ¡¡qué asco!!".

Com que ja des de petita he estat molt combativa, per això soc una noia King Kong, vaig convèncer la Gelmi perquè sortís del seu cercle d’indefensió apresa i exposéssim el cas a la psicopedagoga enrotllada del centre. L’havíem coneguda en una xerrada d’educació sexoafectiva on ens va ensenyar a posar condons en polles de plàstic per aprendre a evitar les malalties de transmissió sexual. La psico, preocupada i xocada, ens va prometre que parlaria amb la tutora i amb la direcció per activar ràpidament els protocols d’intervenció. Ara, a pilota passada, entenc perquè, després de dues setmanes, encara ningú no havia fet res de res. Si atenem a les seves pròpies paraules al Parlament, Sr. Cambray, no sé en quina fase del protocol ens devíem aturar: sensibilització?, prevenció?, detecció?, mediació?, constitució de l’equip d’intervenció?, comunicació a inspecció?, vigilància?, entrevistes?, comunicació a les famílies?, etc. La qüestió és que ni la Gelmi ni els seus pares van saber mai res, ni molt menys els pares dels matxirulos, que van seguir passejant-se eixarrancats i impunes pels passadissos i rebentant les classes a l’institut. Vostè s’ha fet un fart de predicar un canvi de mirada social respecte al tema de l’assetjament escolar, però a mi em fa l’efecte que no és un tema de vista, sinó d'oïda, perquè la Gelmi va rebre com a resposta a la seva agressió un silenci eixordador.

A mi el que m’emprenya de debò és el silenci a què al final es condemna la víctima

Després de les acurades observacions del meu treball de recerca, entenc el que va passar. Per un motiu o per un altre, aquí tothom practica la llei del silenci: la psicopedagoga sempre ha anat molt desbordada per tanta problemàtica com ha de gestionar i derivar a uns serveis socials col·lapsats. La tutora i el professorat en general tenen poca capacitat de posar disciplina i zero autoritat, perquè el sistema els n’ha desposseït. Les direccions, abandonades a la seva sort i sense suport institucional sota la suposada autonomia de centres, no gosen ni aplicar el reglament de règim intern fins a les darreres conseqüències, ni iniciar processos administratius que acabaran convertint-se en laberints burocràtics kafkians i en eines de fiscalització que els retornaran com un bumerang. Els experts del Departament d'Educació es miren ben cofois les infografies, plenes d’algorismes i colorins, que han fet sobre els protocols del bullying. I a mi el que m’emprenya de debò és el silenci a què al final es condemna la víctima. La pobra Gelmi va acabar callant per no amplificar la seva estigmatització, mentre que els seus victimaris mai van haver de parlar per reconèixer l'agressió. No els va caldre, tot es va tapar. La Gelmi encara està esperant la reparació del seu dany.

Acabo aquí la meva carta, perquè com més escric i recordo aquells fets, més m’encenc. I, tot plegat, tampoc estic segura que vostè estigui entenent res del que li explico, perquè, atesa la seva condició de “senyoro” blanc, heteronormatiu i que va de guaperas, de classe benestant i de sou substanciós, que gaudeix de tots els beneficis d'un món androcèntric i patriarcal, és difícil que vostè es posi en la pell de la meva amiga Gelmi: una noia migrada, de pell fosca, amb un cos no normatiu, lesbiana, d’orígens humils i expectatives de feines precàries. Si fos la Gelmi qui li adrecés aquesta carta, li diria que menys paternalisme amb els vulnerables, menys protocols burocratitzants i estèrils, menys omplir-se la boca amb celebracions feministes del 8 de març i més aclarir quines són les línies vermelles de l’intolerable i, sobretot, més inversió al sistema educatiu públic per aturar les agressions dels matxirulos masclistes, que foten el que els rota amb total impunitat.

Com li diria la Despentes, “el feminisme és una aventura col·lectiva, per a les dones, per als homes, i per als altres. Una revolució que està en marxa”. S’hi apunta, conseller?  Si no, fins ara, i bon viatge…

Kriss, la Queroseno