Així com Marx i Engels anunciaven en el preàmbul del Manifest Comunista (1848) que “un espectre recorre Europa: l'espectre del comunisme”, l'espectre que avui recorre l'Espanya política és el del possible sorpasso al PSOE per part d'una possible aliança electoral de Podemos més les seves confluències, amb Izquierda Unida.

Parlem de sorpasso perquè el terme té reminiscències històriques lligades a la política italiana: durant dècades, els dirigents del PCI van alimentar el somni de superar electoralment la Democràcia Cristiana per trencar el veto insuperable que impedia que a aquest costat del teló d'acer un partit comunista arribés al govern. Curiosament, no es buscava el sorpasso per enviar la dreta a l'oposició, sinó per fer possible l'altre gran objectiu del líder comunista Enrico Berlinguer: Il compremesso storico, que era la cohabitació en el poder de comunistes, democristians i socialistes, una espècie de govern de gran coalició. Per a això, segons Berlinguer, el PCI havia d'aconseguir el sorpasso a la DC i situar-se com el partit més votat d'Itàlia. Mai no va passar.

Un possible sorpasso del conglomerat Podemos+Confluències+IU sobre el PSOE en les eleccions del 26-J no és una qüestió irrisòria. Tindria almenys dos efectes polítics transcendentals:

Sobre la configuració de l'esquerra a Espanya, perquè ens trobaríem, per primera vegada en la nostra històrica democràtica, amb una esquerra dividida en dos blocs de força semblant i no liderada pel Partit Socialista.

I sobre la formació del pròxim govern: quedarien eliminades totes les fórmules transversals i l'opció seria dicotòmica: o un govern de centredreta del PP i Ciutadans, o un govern d'esquerres molt semblant al que propugna Pablo Iglesias: coalició amb repartiment paritari del poder, suport de nacionalistes...i pel que fa a la presidència del govern, ja veuríem (aquesta seria una qüestió espinosa si hi ha sorpasso en vots però no en escons).

Seria, òbviament, un enorme triomf estratègic d'Iglesias i un escenari endimoniat per al PSOE, que podria veure's en la tessitura de compartir el govern (fins i tot cedint la presidència) amb una mescladissa de populistes, comunistes i nacionalistes radicals o resignar-se a consentir amb la seva abstenció un govern del PP –potser obtenint a canvi, com a premi de consolació, el cap de Rajoy.

És possible el sorpasso? En unes eleccions tan estranyes com aquestes, qualsevol cosa és possible. És veritat que la suma de Podemos+IU tindria un fort efecte sobre la distribució d'escons perquè a nombroses províncies resoldria a favor seu la transcendental lluita pel tercer lloc (el tercer entra, el quart queda fora) i en algunes amenaçaria fins i tot el segon lloc del PSOE.

Una aliança electoral entre dos partits mai no aglutina el 100% dels votants d'ambdós: això es diuen els socialistes per treure's la por

També és cert que una aliança electoral entre dos partits mai no aglutina el 100% dels votants d'ambdós: això es diuen els socialistes per treure's la por i, en part, tenen raó. Però en aquest cas hauríem de considerar almenys tres tipus de sumes:

  1. La suma aritmètica, que, com dic, seria molt més significativa en el compte d'escons que no pas en la de vots.
  2. La suma política derivada de la sinergia entre la tirada de Podemos en el món 15-M de la “nova política”, la tradició d'IU en la classe obrera organitzada i a l'esquerra comunista tradicional i l'empenta dels nous nacionalismes radicals de Colau, Beiras, Oltra, etc.   
  3. I la suma climàtica: en una campanya marcada per una fètida aroma de déjà vu (mateixos partits, mateixos líders, mateixes llistes, mateixos programes i mateixos retrets buits), l'aparició d'aquesta aliança seria l'únic element nou de l'elecció, i podria provocar una revitalització anímica en el moix electorat progressista després del fiasco del pacte frustrat de govern. Per començar aquesta “suma climàtica”, atenció al pròxim 15-M a la Puerta del Sol, que probablement serà el llançament amb magnificència del nou artefacte electoral.

Però les coses no són tan senzilles com sembla:

Pel que fa a Podemos, el que hem anomenat “suma política” en realitat és un desori de maneig cada vegada més difícil.

Hi ha problemes evidents dins del mateix partit de Pablo Iglesias, sotmès a una purga interna de la qual no en sortirà indemne. Una purga en la qual no només es resolen qüestions de poder orgànic, sinó també diferències estratègiques de fons.

Allò de les confluències en aquesta ocasió serà una potinga difícil de lligar. Primer, perquè per tenir els seus propis grups parlamentaris han de trobar un artifici jurídic que els permeti fingir que es presenten pel seu compte i no associats a Podemos. I segon, perquè cadascuna d'elles mostra creixents tendències centrífugues:

S'ha volgut comparar la futura relació entre En Comú i Podemos amb la que manté el PSC amb el PSOE. Poc a veure, segons el meu parer. El PSC és un partit diferent del PSOE, però està integrat a la seva estructura: participa en els seus congressos i en els seus òrgans de direcció i una militant del PSC va estar a punt de convertir-se en secretària general del PSOE. Res més lluny del model d'Iglesias i de Colau. Al meu entendre, el que l'alcaldessa de Barcelona està intentant muntar a Catalunya s'assembla molt més al record de l'antic PSUC, però sense cap vincle orgànic amb una organització d'àmbit espanyol.

Compromís ja ha demostrat que el seu compromís amb Podemos és tènue i pot ser revisat en qualsevol moment

Compromís ja ha demostrat en aquesta efímera legislatura que el seu compromís amb Podemos és tènue i pot ser revisat en qualsevol moment. De fet, a la Comunitat Valenciana Compromís comparteix amb el PSOE un govern on no hi participa Podemos -encara que li doni suport des de fora.

A Galícia hi ha eleccions a la vista, i si el PP no assoleix la majoria absoluta s'obrirà immediatament l'horitzó d'un acord de govern entre el PSOE, En Marea i el BNG. Això determinarà les decisions d'En Marea més que cap altra consideració. I no oblidem que el soci preferent de Podemos a Galícia és Beiras, un personatge atrabiliari i canviant com no n'hi ha d'altre.

Segons el meu parer, Podemos sempre ha estat un partit de 15%. Per superar el 20% al 20-D va haver d'inventar-se allò de les confluències, que va suposar una primera mutació en la seva identitat política: un partit populista d'arrel assembleària confederat amb una col·lecció d'organitzacions nacionalistes. I ara, per sostenir aquest mateix resultat i aspirar el somiat sorpasso necessita recórrer a IU, a qui abans va menysprear. Cosa que equival a abandonar per sempre tot somni de ser un moviment ideològicament transversal i es restringeix a la lluita amb el PSOE per l'hegemonia en l'espai de l'esquerra –la qual cosa no és poc.

En tot cas, tant les confluències al desembre com l'acord amb IU ara són decisions dictades per la necessitat de compensar el progressiu desinflament de Podemos com a alternativa política autònoma. El que marca la seva política d'aliances no és la fortalesa, sinó el declivi. I cada pas que fa desnaturalitza el seu esperit fundacional i el va transformant en un producte polític molt més complex, però diferent. Busquin aquí l'arrel de les actuals dissensions entre els seus dirigents.

Pel que fa al PSOE, en aquestes eleccions pot agafar dos camins:

Un és el de la por: protegir-se del sorpasso de Podemos i els seus aliats i defensar amb dents i ungles la segona posició perquè Sánchez salvi la pell i pugui continuar especulant després de les eleccions amb un acord a diverses bandes que ja s'ha demostrat impracticable.

I l'altre consisteix a retrobar-se amb el seu codi genètic, tornar a creure en si mateix i lluitar amb fe per l'únic sorpasso que pot ser remei per als seus mals: superar el PP. Convèncer-se que només tornaran al govern si deixen d'imaginar combinacions impossibles, no converteixen la campanya en un lament de la negociació passada ni en un avançament de la futura i se'n van directament a buscar la victòria electoral.

Què hauria de fer el PSOE? Al meu entendre, clarament el segon. Què és més probable que faci? Coneixent com són, gairebé segur que triarà el primer. I és que d'on no n'hi ha, no en raja.