Els primers que li diran el que ha de fer o no ha de fer són els que relativitzaran la seva rotunda victòria, amb aquell to perdonavides de sempre. Que no n’hi ha per a tant, que s’ha hagut de negociar massa o que (sobretot, perquè els trenca el guió) ja és hora d’anar-se’n a casa. Però el que està succeint aquests dies és el desarmament de la principal eina d’atac que fins ara ha fet servir l’Estat contra l’independentisme, que ha estat allò que ells anomenen justícia i que ha resultat ser una colla de mercenaris amb una creativitat fràgil i una moral nul·la. Era important desactivar això abans de reprendre la política en termes de resolució del conflicte (o de contraatac, si cal), perquè no es pot abordar aquesta lluita amb tantes mans lligades a l’esquena i jugant sempre al Bernabéu. Ara podem fer un "per on anàvem" sòlid, amb noves cartes damunt la taula i amb un marc jurídic infinitament més favorable. Els límits de l’Estat, ara, l’obliguen a jugar sense el favor dels àrbitres. Relativitzar això, aquesta victòria inapel·lable en tots i cadascun dels tribunals on s’ha presentat l’abús legal espanyol (és que ni tan sols l’acusació de malversació s’ha pogut escapar de l’escabetxina), és un error que cap independentista es pot permetre. Quan pensin en "i ara què", recordin que no es pot fer cap pas sense tenir en compte on som. "I som on som", deia Pedro Sánchez, evocant Martí i Pol quan va haver de fer aquell discurs al Liceu, obligat a aplicar els indults. Ara la cosa va més enllà: ara no hi ha mesures de gràcia de discursos de gracioset. Som on som, que és al retorn a la política. Allí on l’independentisme té cartes clarament guanyadores, el terreny on les ha tingudes sempre.
No cal esmentar, de nou, l’estat de desconcert en què es troba el moviment, ni el trauma psicològic (indubtable) que li ha provocat situar-se "al costat correcte de la història" però alhora al costat més repudiat del sistema. Vivim sota un govern de Salvador Illa que deu tot el seu accés al poder a la repressió aplicada, que dona lliçons de pau i de concòrdia, però que encara no ha sabut governar per a la meitat independentista del seu país. Al contrari, fa més de dos anys que ens renya i ens diu com n'hem estat de dolentots. Provant d’imposar una agenda nova, espanyolitzant tots els racons del país, sucursalitzant el nostre Parlament, aplicant cinturons sanitaris quan els ha convingut (començant per l’alcaldia de Barcelona) i mostrant amb una claredat meridiana com pot resultar de perjudicial simplement confessar-se, avui dia, independentista. De tot això n’hem pres bona nota, i ens recordem, i ens en recordarem. Ara ve un cicle electoral on l’independentisme (de diversos colors) s’ha quedat sense excuses per no créixer, per no coordinar-se i per no tornar a aparèixer com l’únic moviment que pot connectar de debò amb els problemes del país (que venen tots del mateix lloc). Cadascú des del seu àmbit, ara pot reconfigurar un procés que començarà (no en tinc cap dubte) amb un aclariment de l’interlocutor a Espanya (veurem si els rojos o els nacionals, com sempre passa, però ara més que mai) i haurà de continuar amb una posició emancipada: l’interlocutor, ara i abans, ens és igual. El que ens importa són les seves cartes i, llevat que l’inefable feixisme espanyol es posi a fer un colpisme explícit o implícit, a Europa ja queda clar que les cartes (legals) són les que són. Per als uns i per als altres, que no tenen res a envejar-se mútuament (creguin-me) en nivells de repressió. Per això ens diran, no en tinc cap dubte tampoc, que ens sumem a un procés constituent. Segurament els haurem de dir que sí... però tot un altre diferent del que es pensen.
"Resoldre el conflicte" obeeix a la seva necessitat de resoldre el seu problema, que és el seu: nosaltres no hem de resoldre cap conflicte, nosaltres som el seu conflicte
Ara potser vindrà protocol·làriament un tempteig del nou diàleg, amb una nova Espanya amb una nova veu. No tinc tan clar que el resultat allà sigui aclaparador en favor de ningú, ni tinc clar que es puguin permetre fer res sense tornar a obrir el nostre tema: del 15M a les grans manifestacions independentistes només van haver de passar dues reunions fallides i dos mítings. De nou viurem la temptació de provar de derivar tot el debat cap a l’esquerra i la dreta, però és impossible parlar d’Espanya sense parlar del problema espanyol, que som nosaltres. "Resoldre el conflicte" obeeix a la seva necessitat de resoldre el seu problema, que és el seu: nosaltres no hem de resoldre cap conflicte, nosaltres som el seu conflicte. Com acaba de recordar el president Puigdemont, a més, quan s’acaba tota possibilitat de diàleg, comença a poder reprendre’s la unilateralitat (i amb un marc de joc, ara, totalment nou). Venen mesos de respirar Catalunya, però també de respirar què s’hi cou a l’altra banda i què volen fer amb les seves vides. És normal que s’aconselli posposar la tornada a l’aclariment d’aquesta incògnita (tant la de què vol fer el Tribunal Suprem com la de què vol fer la nova majoria, i l’Estat mateix, començant pel seu rei), i després també veure com poden canviar els interlocutors aquí. Fins ara, els últims dos anys, Catalunya ha tingut com a representant dels seus interessos una sucursal grisa i amb tocs autoritaris anomenada PSC. Amb un resultat nefast, buit, molt més que nul: negatiu. Han demostrat que hi ha diàlegs que no funcionen, convivències que són de cartró pedra, pacificacions que són imposicions i negociacions que són farses. Han demostrat que la seva via, la del suposat "seny" (i que només és sequedat), és una via morta.
A l’independentisme li pertoca construir-ne una de nova, sabent ara que ja no es tracta de ser al bàndol correcte de la història, sinó de deixar que els altres, els demòcrates de bona fe d’arreu del món, s'uneixin al nostre bàndol. Ara ja no es tracta d’anar amb els bons, sinó de ser la referència dels bons. Ja no es tracta de resoldre el problema d’Espanya, sinó de resoldre el problema d’Europa. Tal com ens va passar fa un segle, aviat tornarem a ser als anys trenta. No crec que ens agafin tan descompensats com estàvem aleshores. Som on som, en efecte, i ja ha passat aquella broma pesada de "Catalunya ha vuelto". En tot cas, és ara que Catalunya pot tornar. Si és que realment havia marxat mai.