Joan XXIII va ser aparentment un papa bonhomiós amb un pontificat curt de menys de 5 anys, però la seva visió geoestratègica, la seva incansable missió i les aptituds negociadores el van coronar com el papa de la pau. Guerra freda, míssils de Cuba, desarmament i la força per convocar un concili mundial. Aquestes etiquetes de papa senzill que col·loca la història, cada cop són més inadequades. També se li atribueix a Joan Pau I, a Joan Pau II, i al papa Francesc de manera imprecisa.  Un papa senzill no és un papa ingenu, borrec o panoli. És un papa confiat, candorós i bo, que no és el mateix que ser incaut o acrític.

En el context del “papa bo” (Angelo Giuseppe Roncalli és papa entre 1958 i 1963). Va ser el papa 261 de la història. Ell era conscient que si la vida es basa en equilibris i forces militars, la pau es resisteix a instal·lar-se. Quan hi ha confiança recíproca i la força de les armes queda substituïda per una “solidaritat activa”, el món és millor. El papa Joan XXIII es va esforçar a parlar de la pau i es va posicionar —com han fet tots els seus predecessors— contra la guerra. 

Escrivia textos clars i eloqüents com aquest: “La justícia, la recta raó i el sentit de la dignitat humana exigeixen urgentment que cessi ja la carrera d'armaments; que, d'una banda i de l'altra, les nacions que els posseeixen els redueixin simultàniament; que es prohibeixin les armes atòmiques; que, finalment, tots els pobles, en virtut d'un acord, arribin a un desarmament simultani, controlat per mútues i garanties eficaces. No s'ha de permetre que la tragèdia d'una guerra mundial, amb les ruïnes econòmiques i socials i les aberracions i pertorbacions morals, caigui per tercera vegada sobre la humanitat”. Aquest líder ho escrivia l’11 d’abril de 1963, però aquesta carrera d’armaments i aquesta lògica de la guerra no cessa, sinó que es multiplica.

Un papa senzill no és un papa ingenu, borrec o panoli. És un papa confiat, candorós i bo, que no és el mateix que ser incaut o acrític

El papa sabia que era un home de govern i que parlava a grans dirigents mundials, però al mateix temps apel·lava a les consciències, a la de qualsevol persona:

“Tothom ha de convèncer-se que ni el cessament en la carrera d'armament, ni la reducció de les armes, ni, el que és fonamental, el desarmament general són possibles si aquest desarmament no és absolutament complet i si no s'esforcen tots per col·laborar cordialment i sincerament a eliminar dels cors el temor i l'angoixant perspectiva de la guerra”.

Per ell, l’objectiu d’una pau internacional real i constant, no basada en forces militars, sinó en confiança, era un objectiu “assequible” i una “exigència” dictada per les normes de la recta raó i per la veritat, la justícia i la solidaritat activa era desitjable en si mateixa.

El papa anterior, Pius XII, també ho havia repetit davant la funesta acció de la guerra: “Res no es perd amb la pau, tot es pot perdre, amb la guerra”.