Del fet que ha arribat el moment de marcar perfil pel camí d'unes eleccions municipals, no ens queda cap dubte. Potser Jaume Collboni no ha estat del tot convincent, deixant un govern al qual els seus companys de partit s'han quedat, però al final no afecta a ningú més que a ell i a les expectatives de victòria aquest maig. Tanmateix, hi ha accions que, dutes a terme amb aquesta intenció electoral comprensible, són alhora la demostració que a l'hora d'elegir hauríem d'optar per qualsevol alternativa diferent de la seva autora, per intentar allunyar-nos de l'autoritarisme, la frivolitat i la curtesa de mires.

Ada Colau, exercint una competència que no sembla clar que ostenti, ha demostrat, en primer lloc, tenir una actitud autoritària com la que en general atribueix als seus adversaris polítics. Mitjançant un decret d'alcaldia i sense encomanar-se ni tan sols als seus socis de govern, decideix, en clara exemplificació que en el consistori només una figura té rellevància política, que Barcelona ha de suspendre relacions amb les ciutats de Tel-Aviv i Gaza com a sonora crítica a la manera en què el govern israelià tracta el poble palestí. No importa que tal actitud pugui donar-se en altres ciutats d'Orient amb les quals també mantenim relacions comercials i d'amistat i a les quals no es critica amb tanta malvolença, com tampoc no sembla ser rellevant que Tel-Aviv i Gaza en aquest sentit no juguin a la mateixa lliga i que, com el conveni d'amistat afectava ambdues quan durant el mandat municipal de Joan Clos es va firmar, també la seva suspensió afecta ambdues.

La decisió està també impregnada de frivolitat, perquè no resulta comprensible que el raonament de l'alcaldessa parteixi d'una convicció produïda sobre la base d'unes quantes firmes escandalitzades. Sense menysprear ningú ni la seva opinió, què són 4.000 firmes amb relació a una població de milions de persones? Exercir la governança d'una manera justa requereix ponderar interessos i anhels de tota la ciutadania, però ja sabem que això resulta prou difícil en moments de campanya. Haurà calculat l'alcaldessa que la major part del seu electorat en el complex conflicte entre Israel i Palestina pren partit per qui apareix com la part més dèbil? El govern israelià ha afirmat que Colau practica referent a això un "antisemitisme sofisticat", però no crec que aquest adjectiu sigui el que millor defineix la manera en què ella exerceix el poder o pren les seves decisions, al marge de l'òbvia astúcia amb què en general es manifesta, apareix i actua. Potser tot té a veure amb el fet que s'enfronta a la possibilitat d'un tercer mandat municipal en una ciutat més important que la major part de les capitals de província d'Espanya i que moltes comunitats autònomes.

Sigui com sigui, la decisió de l'alcaldessa afecta tothom des de la posició parcial i a més ha aconseguit desviar el focus abans indignadament col·locat sobre aquelles competències veritablement municipals en les que la seva gestió sembla estar deixant bastant a desitjar: ja existeixen informes sobre l'efecte inconvenient que el límit als lloguers ha provocat sobre el conjunt de l'oferta immobiliària a la ciutat, no es resol de cap manera el problema d'ocupació d'immobles en el que som tristament primers en el rànquing espanyol, i sembla que les mesures urbanístiques adoptades a favor de pacificar barris i trànsit barcelonins estan provocant ennobliment com la que pretenia evitar i discriminació entre carrers segons a quin li ha tocat la loteria en el repartiment de zones verdes. La crida a la inversió estrangera en la compra de pisos d'alt nivell fa encara més difícil a una gran part de la població accedir a un habitatge, sigui en règim de lloguer o de compra, i mentre això succeeix i es permet dir que les denúncies per la criminalitat o la brutícia dels carrers són una mera percepció dels seus habitants enemistats amb l'alcaldessa, estem aquí parlant sobre Netanyahu com si realment coneguéssim la política que es desenvolupa més enllà del Besòs.Sofisticada? No sé.